Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
t
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vintena lletra de l’alfabet català, anomenada te [pl tes].
La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…
refonologització
Fonètica i fonologia
Procés diacrònic també anomenat transfonologització, que consisteix en un canvi de trets distintius dins una entitat fonemàtica.
Així, per exemple, l’oposició llatina entre les consonants /tt/ i /t/ intervocàliques s’ha reorganitzat a base de /t/ i /d/, com ara gutta > gota vīta > vida
aspiració
Fonètica i fonologia
Característica fonamental d’alguns fonemes, anomenats per això aspirats, que consisteix en un buf, sord o sonor, localitzat al vel del paladar, úvula, faringe o laringe.
En les llengües germàniques, l’oposició entre p, t, k, i b, d, g no es dirimeix en l’absència o la presència de sonoritat, com en les romàniques, sinó en la presència o l’absència del buf aspiratori p h , t h , K h /b, d, g
consonant dental
Fonètica i fonologia
Articulació consistent en el contacte o aproximació de l’àpex de la llengua a la superfície interior de les incisives superiors.
En català són dentals, o liguodentals, les realitzacions t , d , d
apical
Fonètica i fonologia
Dit de tot fonema l’articulació del qual exigeix normalment la intervenció activa de l’àpex o extrem anterior de la llengua en contacte o en constricció amb qualsevol indret de les zones avançades de la boca.
En català, són apicals els fonemes t , d , n , r , l , s , z
consonants anteriors
Fonètica i fonologia
Conjunt de fonemes no vocàlics i aguts, produïts per una interrupció articulatòria de so vocàlic a les zones del davant de la boca i oposats a les anomenades consonants posteriors o greus.
El català disposa dels fonemes |p|, |b|, |t|, |d|, |s|, |z|, etc, com a consonants anteriors
apicodental
Fonètica i fonologia
Dit del fonema l’articulació del qual es caracteritza per l’aplicació activa de l’àpex de la llengua tocant les dents.
Dins el grup dels fonemes apicals catalans, són apicodentals d i t, anomenats, a vegades, només dentals
base de comparació
Fonètica i fonologia
Característica comuna que hom pot considerar en dos termes d’una oposició, i que constitueix la base de comparació per als dos termes considerats.
Així, per exemple, en l’oposició t/d hom troba una base de comparació en el fet que tots dos termes tenen de comú d’ésser interdentals i oclusius
oclusiva
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es caracteritza, articulatòriament, per una interrupció completa del corrent fònic.
En català, són fonemes oclusius p, t, k i b, d, g, al costat de ž, s, z, considerats també oclusius o, més descriptivament, africats, és a dir, com una successió d’un moment oclusiu i un moment fricatiu
sord | sorda
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic que es realitza sense vibracions de les cordes vocals.
S'oposa a sonor o fluix En la terminologia acústica, els fonemes sords s’anomenen també tensos, atès que l’energia articulatòria es concentra a les cavitats supraglòtiques En català, són sordes les consonants p, f, t, s, š š, k