Resultats de la cerca
Es mostren 33 resultats
vocàlic | vocàlica
vocàlic | vocàlica
triangle vocàlic
Fonètica i fonologia
Representació gràfica, ideada per W.Hellwag el 1781, del sistema vocàlic de llengües que ofereixen una sola vocal en el grau de màxima obertura segons unes coordenades que conjuminen el mode i el lloc d’articulació o uns trets acústics equivalents.
Per al català, un triangle d’aquesta mena seria
grup vocàlic
Fonètica i fonologia
Reunió de dues vocals successives o més amb unitat sil·làbica o sense.
vocalisme
Fonètica i fonologia
Sistema vocàlic d’una llengua, d’una família o d’un grup de llengües o d’una etapa fonològica.
També són anomenades així les alternances i, en general, el comportament vocàlic d’una derivació, d’un sistema de- sinencial o fins i tot d’un mot aïllat Més en concret, s’anomena vocalisme mínim, segons R Jakobson, un sistema primitiu de vocals a base de i, u, e o a que componen el fonament articulatori dels infants
quantitat
Fonètica i fonologia
Durada d’un so o d’un conjunt de sons que formen síl·laba.
La quantitat té en determinades llengües pertinència fonològica, generalment dins la síllaba Entre les clàssiques cal destacar el sànscrit, el grec i el llatí, on hi havia un desdoblament total o parcial del sistema vocàlic en distingir-se les vocals breus de les llargues, aquestes últimes equivalents, en durada, a dues de breus En llatí, per exemple, s’oposaven les síllabes breus a les llargues, que ho podien ésser per natura o per posició Eren breus o llargues segons la qualitat de llur nucli vocàlic pŏpŭlus , ‘poble’, enfront de pōpŭlus , ‘poll’ Això no obstant,…
harmonia vocàlica
Fonètica i fonologia
Fenomen fonològic —propi de certes llengües, com ara l’hongarès, el turc, etc—.
Pel qual el sistema vocàlic es compon de dos grups d’elements separats per una oposició distintiva de tipus obert/tancat, anterior/posterior, etc, de manera que en un moment només poden comparèixer elements vocàlics d’un dels grups respectius
inflexió
Fonètica i fonologia
Fenomen d’assimilació que afecta l’obertura vocàlica sota la influència d’una articulació extremament tancada, palatal o velar, veïna.
Segons l’opinió més generalitzada, el llatí mĕdiu no dóna en català modern * meig més amb ẹ com seria normal llatí ventu > vent , sinó mig mís, amb i , per raó del contacte del so consonàntic palatal s < -dy-, que ha provocat el tancament vocàlic considerat en un grau ẹ →i
semivocal
Fonètica i fonologia
Articulació intermèdia entre vocal i fricativa que es produeix durant l’emissió del segon membre tancat d’un diftong.
Es comporta com una ràpida transició entre un estat de màxima obertura, vocàlic, i un de màxim tancament, consonàntic per exemple, i en gaire gáire, u en moure móure, etc Alguns fonetistes no distingeixen aquest procés articulatori de l’invers, quan l’element tancat és primer membre d’un diftong, o sia semiconsonant per exemple, W en igual igwál
obertura
Fonètica i fonologia
Tret articulatori que es refereix a la distància intermaxil·lar o linguopalatal i que generalment s’empra com a característica rellevant per a qualificar els fonemes d’una llengua segons llur mode d’articulació.
Així, els fonemes es classifiquen en diversos graus d’obertura, d’acord amb les condicions fonemàtiques de cada llengua El sistema vocàlic del castellà, per exemple, n'ofereix tres el català i l’italià, quatre el francès, cinc l’anglès, sis etc La tendència a l’obertura és, tanmateix, un tret característic de les articulacions vocàliques, al contrari de les consonàntiques, que tendeixen al tancament, segons GStraka