Resultats de la cerca

Deixeble d’Obermaier i de Bosch i Gimpera, en 1939-56, com a comissari general d’excavacions, fou cap de l’arqueologia oficial espanyola La seva nova nomenclatura de la prehistòria peninsular tingué molt de ressò Catedràtic de les universitats de Saragossa, València i Madrid, publicà Esquema paleontológico de la península hispánica 1941 i 1946 i treballs monogràfics, alguns sobre la cultura talaiòtica a les Illes Balears

Es formà a la Universitat de València, i s’especialitzà en Paleolític i art rupestre Efectuà diverses excavacions al País Valencià, a Astúries, etc Fou collaborador del servei de prehistòria de València SIP i director del servei d’arqueologia d’Astúries 1955-62 Catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Salamanca 1962, publicà El solutrense en España 1953, Gravetiense y epigravetiense en la España mediterránea 1954, El arte rupestre paleolítico de la región cantábrica nueva secuencia cronológico-cultural 1964, Guía de las cuevas prehistóricas asturianas 1976, Asturias Prehistoria 1977,…

Llicenciat el 1934 per la Universitat de València en dret i en filosofia i lletres, es doctorà el 1946 en filosofia i lletres amb la tesi El Neolítico europeo y sus relaciones Fou catedràtic de prehistòria i història antiga de la Universitat de València S’especialitzà en el Neolític de la península Ibèrica, tema sobre el qual publicà diversos treballs La península hispánica en el mundo neolítico 1948, El neolítico hispánico 1954, La cueva de la Sarsa Bocairente-Valencia 1950, Origen de la agricultura 1955, Los orígenes de la agricultura valenciana 1964 Publicà també diverses memòries d’…

Format a la Universitat de Barcelona llicenciat el 1953 i doctorat el 1956, estudià també a l’Institut de Paléontologie Humaine de París 1950-51 Del 1961 al 1980 fou director del Museu d’Arqueologia de Barcelona , on havia treballat des del 1947, de les excavacions d’Empúries i de la revista Ampurias , càrrecs des dels quals promogué la creació de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona, que dirigí fins el 1980 Fou professor agregat de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona 1968-80 Des del 1981 fou catedràtic de la Universidad Nacional de Educación a…

Es formà a la Universitat de Barcelona sota el mestratge de Pere Bosch i Gimpera durant els anys de joventut realitzà diverses excavacions a Catalunya i publicà la seva tesi doctoral La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica 1925 Fou nomenat catedràtic de la Universitat de Santiago de Compostella, de la qual passà ràpidament a la de València 1927, on dugué a terme una labor molt important en la formació de deixebles Fletcher, San Valero, Jordà i en la creació del Servei d’Investigació Prehistòrica de la diputació provincial, en collaboració amb Isidre Ballester, primer centre…

S’especialitzà en les fases finals de la prehistòria, l’edat del ferro i el món protohistòric peninsular Fill del naturalista Salvador Maluquer , nasqué en el si d’una família culta i intellectual, amb profundes arrels a les terres lleidatanes, i més concretament a Artesa de Segre, el seu lloc de referència obligada Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona UB, entre els anys 1933 i 1937 la branca d’història, en concret del món antic, la compartí amb Salvador Espriu i Mercè Muntañola, sota el mestratge de Pere Bosch i Gimpera, de qui fou el darrer dels deixebles directes, i…

Els anys setanta inicià treballs de prospecció, vinculat a l’Associació Arqueològica de Girona, fundada i dirigida per Josep Canal , amb el suport d’ Henri de Lumley , de qui Carbonell fou deixeble Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona 1976, es doctorà en geologia del Quaternari a la Universitat Pierre et Marie Curie Paris VI 1986 i en geografia i història a la Universitat de Barcelona 1988 Collaborador del Consell Superior d’Investigacions Científiques , el 1988 s’incorporà com a professor a la Universitat Rovira i Virgili  fins el 1991, delegació de la…

Aquesta ciència nasqué durant la primera meitat del segle XIX Vers 1820, l’arqueòleg danès JC Thomsen establí les tres grans fases de la humanitat primitiva basant-se en els materials utilitzats edat de la pedra, del bronze i del ferro Poc després, vers el 1830, el francès Boucher de Phertes demostrà que instruments de pedra treballats per l’home eren trobats en capes geològiques, associats amb fauna extingida, quaternària Cap a la meitat del segle foren identificats els tipus humans de Neandertal i Cromanyó, i poc després fou descoberta la capacitat estètica de l’home primitiu, amb les…