Resultats de la cerca

En fou l’iniciador l’oratorià Richard Simon Diepe 1638 — 1712, considerat el precursor de la ciència bíblica per les seves obres sobre la matèria 1678-1702, per les quals fou expulsat de la seva congregació i rebé unes altres sancions eclesiàstiques L’impuls decisiu fou donat per l’anglicà John Mill Shap, Westmoreland 1645 — Canterbury 1707 i per l’evangèlic Johan Albrecht Bengel Winnenden, Baden-Wüttenberg 1687 — Stuttgart 1752 en donar la primera edició crítica del Nou Testament amb totes les variants Posteriorment s’han anat succeint les edicions crítiques tant de l’Antic…

Als Països Catalans, ultra la Concòrdia dels quatre evangelis 1927, de PGinebra, hi ha les castellanes d’Isidre Gomà 1930 i de Josep MBover 1942, i la llatina d’aquest darrer 1921

Es formà a Cambridge, on fou professor de teologia 1870, i és autor de The Elements of the Gospel Harmony 1851 i de diverses obres sobre la Bíblia És famosa la seva edició crítica del Nou Testament grec 1881 Fou bisbe de Durham 1890

Ministre de l’Església Congregacionalista, fou professor de crítica bíblica a Manchester 1930-35 i de teologia a Cambridge 1935-39 Per a ell, el cor del Nou Testament en la tensió entre el coneixement ideal i salvador dels grecs i el futur gloriós apocalíptic del judaisme és l’escatologia realitzada Publicà The Authority of the Bible 1928, The Bible and the Greeks 1935, The Parables of the Kingdom 1935, The Interpretation of the Fourth Gospel 1953, Historical Tradition in the Fourth Gospel 1963 i The Founder of Christianity 1970

Els estudis de crítica textual de la Bíblia el portaren a cercar i copiar còdexs a les biblioteques de França, Anglaterra, Itàlia i el Pròxim Orient 1840-1844 Anà dues vegades més a Santa Caterina del Sinaí 1853 i 1859, on descobrí el famós Codex Sinaiticus segle IV L’edità 1862, juntament amb altres nombrosos còdexs de la Bíblia i dels apòcrifs, i publicà set edicions crítiques del Nou Testament grec 1841-1872 Polemitzà contra les vides de Jesús de Renan i de Strauss, en defensa de la historicitat evangèlica

L’exegesi se serveix de ciències auxiliars filologia, crítica literària, crítica històrica, arqueologia, etc i els seus principis són elaborats per l’hermenèutica L’exegesi jueva a l’època del Nou Testament ofereix una triple modalitat la halakà , interessada en els aspectes legals, la haggadà , que cerca de nodrir la fe del poble mitjançant la pregària, i la pešer , que desxifra els texts com si es tractés de visions Els evangelis presenten Jesús utilitzant aquestes tècniques en la lectura de l’Antic Testament L’exegesi de l’Església apostòlica tendeix a una lectura apologètica i…

Ha rebut respostes diverses, sia cercant el primer evangeli en una forma arcaica de Mateu possiblement en arameu, sia fent de Marc la font principal de Mateu i Lluc, sia cercant els contactes literaris d’aquests tres evangelis en les mateixes fonts o en els documents que en precediren la redacció final, com els apotegemes i els lògia de Jesús lógion o les colleccions de materials discursos, narracions sobre la infància, la passió i la ressurrecció, etc de la tradició relativa a Jesús

En són trets característics l’estil eixut, la tendència a precisar dates, llistes i genealogies i una orientació religiosa centrada en el culte i en la idea del pacte o aliança Redactat durant l’exili o immediatament després s VI-V aC, és discernible també, fora del Pentateuc, en fragments dels llibres de Josuè 13-21 i primer de Samuel 1-9

Parts i versions de la Bíblia El terme Bíblia és una forma plural del mot grec βιβλίον, diminutiu de βίβλοέ, que significa ‘full escrit’ A partir del segle XIII hom començà a interpretar-lo com un singular llatí, forma que ha estat assumida per les llengües modernes Els cristians divideixen la collecció bíblica en dues parts Antic Testament i Nou Testament La primera part conté escrits composts abans de la vinguda de Crist la segona conté escrits composts durant el primer segle després de Crist El mot Testament és convencional La versió grega dels Setanta tradueix berit per διαφhκη, que…

El nom del llatí Petrus i del grec Pétros , forma masculina de la versió grega de l’arameu Kēfā , ‘roca’ és el sobrenom donat per Jesús a Simó, fill de Jonàs, conegut també pel seu patronímic Bar-Ionā ‘fill de Jonàs’ Germà de l’apòstol Andreu i, com ell, pescador, vivia a Cafarnaüm en ésser cridat per Jesús Ocupa sempre el primer lloc en el catàleg dels apòstols i és anomenat príncep dels apòstols Amb Joan i Jaume pertanyia al grup d’amics íntims de Jesús que foren testimonis de la seva transfiguració i de la seva agonia a Getsemaní Després de confessar la messianitat de Jesús a Cesarea de…