Resultats de la cerca

Elaborat pels Pares, sobretot per Ireneu de Lió, el concepte indicà no sols la restauració de la comunió de l’home amb Déu per l’obediència a Crist, sinó el resum, en l’encarnació, de totes les revelacions anteriors de Déu i la visió cosmològica de tot l’univers centrat en Crist

No es tracta tant d’una categoria social com religiosa, que té les arrels en el pobre de Jahvè de l’Antic Testament Conscient de la pròpia insuficiència, ho espera tot de Déu La seva felicitat benaurança no li ve del fet d’ésser pobre, sinó del fet que deixarà d’ésser-ho en l’adveniment del Regne

En el profetisme i en l’esperança d’Israel, hi hagué tanmateix un corrent que, decebut pel comportament dels reis successors de David, esperava un futur gloriós no pas de la dinastia davídica, sinó tan solament d’una obra salvadora de Déu, únic rei veritable del seu poble per la seva afinitat amb l’esperança pròpiament messiànica, hom en diu “messianisme sense Messies”

És el tema clau de la teologia de la conversió i la salvació El poble, dispersat per les seves culpes, no desapareixerà mai del tot, com desapareixeran els altres, sinó que, per la fidelitat de Déu, un dia renaixerà Isaïes expressava aquesta promesa amb el nom que posà a un dels seus fills Des d’aleshores, tota la tradició profètica se'n va fer ressò, i la recull sant Pau en el Nou Testament

Donat a Jahvè a l’Antic Testament, suposa no solament un poder general sobre tot, com a creador, sinó que hi té un sentit teocràtic sobre Israel per raó de l'aliança, i sobretot escatològic messianisme L’expressió dels salms “Jahvè és rei” sembla suposar una festa anual d’entronització de Jahvè En el Nou Testament la dignitat reial passa al Messies, que a la fi dels temps la tornarà a Déu Atribuït a Crist que l’Apocalipsi anomena Rei dels reis, és objecte d’una celebració especial Crist Rei que Pius XI instituí 1925 per al diumenge darrer d’octubre

El terme, doncs, no significava sols una relació de servitud, sinó també i alhora una altra de fidelitat i de confiança, amb una corresponent connotació altament honorífica No és estrany, així, que la tradició bíblica donés el nom de servent del Senyor a grans homes de Déu com Moisès, David o els profetes La profecia del segon Isaïes dedica quatre cants a un servent del Senyor o de Jahvè que, per mitjà del sofriment i de la mort, arriba a salvar Israel i tots els pobles, per la qual cosa l’Església primitiva aplicà aquest nom a Jesús

L’obreta es proposa d’ensenyar que Déu no salva únicament el poble d’Israel, sinó també els altres pobles que escolten la crida a la conversió L’autor ridiculitza la resistència d’un sector israelita a reconèixer aquesta veritat representant amb formes llegendàries la resistència del profeta El signe de Jonàs que Jesús donava a la seva generació era predicar senzillament la conversió, però en la redacció de Mateu aquest signe és la resurrecció de Jesús, sortit de la terra al cap de tres dies, com Jonàs del peix Aquest tema fou molt representat en l’art paleocristià, en relació sobretot amb…

Jesús, acomodant-se al llenguatge del judaisme, que, per expressar una acció divina, solia evitar els verbs actius i preferia no pronunciar el nom de Déu, no ho anuncià dient que “aviat Déu regnaria”, sinó que “el regne del cel era a prop” Era el gran esdeveniment salvador que Déu estava a punt de dur a terme “Entrar” en el regne vol dir ésser comptat entre els qui es beneficiaran d’aquest esdeveniment un cop complertes les condicions exigides “Posseir-lo en herència” vol dir fruir per sempre dels béns que portarà Fora dels tres primers evangelis, aquest llenguatge arcaic és poc freqüent…

La idea de ressorgir, redreçar, llevar-se un cos ajagut, reanimar, aplicada a un mort o, més literalment, a un cadàver, té sempre un sentit metafòric si el cadàver és el signe visible de la mort, la resurrecció o el redreçament d’un cadàver ho és del retorn a la vida És afirmar la vida més enllà de la mort Idea coneguda ja en altres contexts religiosos el parsisme, per exemple, o la religió de l’Egipte antic, el concepte pròpiament cristià té el seu origen en els escrits tardans de l’Antic Testament Des del llibre d’Isaïes fins a la literatura apocalíptica es multipliquen les referències —…

Es diferencia de la metàfora en el desenrotllament, més ampli i extens, que pot abraçar tota una obra, i en la seva finalitat, que no és inicialment estètica, sinó que amaga una intenció sovint didàctica o moral L’allegoria, abundant a totes les literatures primitives, constituí una de les fórmules freqüents als llibres de la Bíblia i a la tradició grega i llatina i, recollida pel cristianisme, desembocà a l’edat mitjana en un sistema coherent i tancat d’imatges i representacions —en són exemple el Roman de la Rose , les construccions allegòriques de Ramon Llull o la Divina Comèdia de Dant—…