Resultats de la cerca

Aquest tipus de proposició entra, pel seu caràcter, dins les enunciatives La proposició afirmativa és anomenada també asseverativa, enunciativa i declarativa Gramaticalment, no porta cap indicació especial, enfront de la proposició negativa, que ha de portar un adverbi

Hi ha exemples en les oracions on el substantiu pren la funció sintàctica de predicat nominal o d’atribut així en el meu pare és metge , el predicat metge dóna una qualitat al subjecte substantiu, funció pròpia de l’adjectiu metge s’ha adjectivat sense deixar d’ésser essencialment substantiu Fins i tot l’adverbi pot ésser motiu d’adjectivació, en oracions com ell és així

La falta de coincidència del desig amb la realitat justifica l’ús del mode subjuntiu en aquestes oracions Solen ésser encapçalades per l’exclamació de desig tant de bo , per la conjunció que o per altres mots gramaticals relatiu qui , adverbi així , conjunció si que prenen un sentit afectiu davant l’oració que introdueixen Es construeixen amb present o amb imperfet de subjuntiu segons el to més o menys hipotètic de l’acció tant de bo arribin, tant de bo arribessin Les oracions optatives estan molt relacionades amb les exhortatives exhortatiu

Hom sol denominar oracions predicatives les que tenen un verb que expressa una acció o un fenomen amb participació del subjecte, en oposició a les oracions atributives, amb verb copulatiu, que expressa una qualitat del subjecte predicat Hom anomena també complement predicatiu aquell que, determinant simultàniament el subjecte i el verb d’una oració, participa de la manera de completar de l’adjectiu i de l’adverbi en aquell home camina descalç , la forma descalç , alhora que completa el substantiu subjecte aquell home , es refereix també al verb camina , en tant que diu de quina…

A la base d’aquesta realitat hi ha una relació principal/complement l’origen de la qual, segons Albert Sechehaye, és la frase de dos membres La manera d’expressar aquesta relació és donada per l’estructura o sistema de cada llengua Així, en llatí hom usa la flexió en català i en d’altres llengües romàniques, la preposició, i, d’una manera subsidiària, un cert ordre de collocació si la relació és establerta entre dos termes de la mateixa natura semàntica canya de sucre/sucre de canya Els complements més importants són els del verb, als quals cal afegir els del substantiu, els de l’adjectiu i…

En català són quant, molt, tant, poc de dues terminacions, tant al singular com al plural bastant, gaire d’una terminació per al singular i una per al plural més, menys, massa, força, que, gens, prou invariables Tots ells, emprats com a adjectius, llevat de massa, força i que , poden ésser usats també seguits de la preposició de

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…

Usos de de Usos Exemples 1 Expressa relacions circumstancials que denoten L’allunyament, la separació La ploma li escapà de les mans L’han expulsat del partit El punt de partida d’una acció, especialment d’un moviment o una transició, sovint en correlació amb les preposicions  a  o  en Li penjava del coll De dalt estant em digué He anat de Barcelona a Montserrat caminant Anar de bar en bar Passar de mort a vida La procedència, l’origen Aquest tren ve d’Alacant Nasqué de pares esclaus El punt de partida d’una distància, un mesurament o un càlcul, en correlació amb la preposició  a Som a dos…