Resultats de la cerca
Es mostren 52 resultats
oració temporal
Gramàtica
Modalitat d’oració subordinada que té la mateixa funció que exerceix un adverbi de temps en l’oració simple (Així que puguis, avisa’m. No s’ho creia fins que el va veure).
Les oracions temporals poden indicar simultaneïtat, anterioritat, posterioritat o reiteració d’accions respecte a les que expressa el verb de l’oració principal Són introduïdes mitjançant les conjuncions o locucions conjuntives temporals quan, així que, mentre, mentre que, llavors que, tan aviat com, tot seguit que, des que, d’ençà que, cada vegada que, sempre que, abans que, després que, fins que
interversió de gèneres
Gramàtica
Fenomen segons el qual un mot, particularment amb fins expressius, canvia de gènere; així, gallina quan és dit d’un home.
Margarida Esplugues
Filosofia
Gramàtica
Retòrica
Cristianisme
Terciària franciscana, autora de tractats de gramàtica, retòrica, filosofia i teologia, així com d’uns Cánticos al Todopoderoso i d’algunes poesies en català.
aorist gnòmic
Gramàtica
En grec, aorist que expressava una veritat reconeguda, sense referència temporal.
En català també hom pot dir els homes foren o han estat sempre així , bé que en aquest cas hom sol usar el present els homes són així
adjectivació
Gramàtica
Fenomen pel qual un mot (especialment un substantiu) que normalment no té una funció d’adjectiu, passa a assumir aquest ofici.
Hi ha exemples en les oracions on el substantiu pren la funció sintàctica de predicat nominal o d’atribut així en el meu pare és metge , el predicat metge dóna una qualitat al subjecte substantiu, funció pròpia de l’adjectiu metge s’ha adjectivat sense deixar d’ésser essencialment substantiu Fins i tot l’adverbi pot ésser motiu d’adjectivació, en oracions com ell és així
proposició disjuntiva
Gramàtica
Proposició integrada per dos períodes que tenen una relació de coordinació disjuntiva.
Així, Vindré o telefonaré és una proposició disjuntiva que coordina vindré i telefonaré a través de la conjunció o Hom parla de proposicions disjuntives pròpies i impròpies , segons que el caràcter d’incompatibilitat entre els elements coordinats sigui més o menys evident Així, Menja o llegeix és una proposició disjuntiva pròpia, puix que o bé hom n'efectua la primera part menjar o bé la segona llegir , però no totes dues alhora Nens o infants és el mateix , per contra, és una proposició disjuntiva impròpia, puix que una part no exclou l’altra
signes ortogràfics
Gramàtica
Signes que, en la correcta escriptura del llenguatge parlat, serveixen per a transcriure la pronunciació, la intensitat i la distinció de certs sons, així com l’entonació, les pauses i els sentits de les frases.
Els signes ortogràfics són l'accent, la dièresi, els signes diacrítics i els diversos signes de puntuació
dubitatiu | dubitativa
Gramàtica
Terme que hom aplica sobretot a la frase que expressa un dubte.
L’oració dubitativa forma part d’una classificació feta segons un criteri que analitza el contingut significatiu d’un enunciat, i no pas d’acord amb punts de vista estrictament gramaticals Així, la frase Potser no vindrà és dubitativa, perquè manifesta un dubte Per a atribuir el caràcter dubitatiu a una frase, la llengua empra formes adverbials, el significat de les quals condiciona l’existència del dubte adverbis dubitatius a la frase anterior, potser n'és un De vegades, el període dubitatiu va interrelacionat amb un altre període, del qual depèn sintàcticament aleshores, l’…
prolepsi
Gramàtica
Anticipació gramatical d’un element sintàctic que lògicament hauria d’anar col·locat en posició posterior.
Exemple Una proposta així, no la puc admetre
sufix despectiu
Gramàtica
Sufix que serveix per a afegir la idea de menyspreu al nom de què forma part.
Així, en català, - ot és un sufix despectiu animal animalot