Resultats de la cerca

L’aspecte és una categoria molt discutida i és freqüent d’incloure-hi altres caràcters de l’acció Altrament, convé distingir-lo del mode d’acció , que és constituït pels caràcters de l’acció de cada verb D’acord amb el mode d’acció, els verbs poden ésser dividits, en llengües com la catalana, en perfectius , com morir o arribar , i imperfectius , com caminar o dormir , segons que impliquin o no el terme de l’acció en llur significació Sovint, però, el mode d’acció depèn del context L’aspecte té una expressió gramatical ben definida en algunes llengües, com les eslaves —el mot aspecte és una…

S'expressa, sobretot, mitjançant la conjugació amb unes unitats morfemàtiques afegides a l’arrel del verb procedents del present d’indicatiu del verb haver, com en el futur imperfet cantar + he → cantaré , o amb unes unitats auxiliars, com en el futur perfet hauré cantat El valor temporal futur pot ésser expressat gramaticalment per una forma verbal no futura per exemple, un present d’indicatiu té valor de futur en una frase com jo hi vaig després , gràcies a la presència de la forma adverbial després , indicadora del futur En canvi, el futur gramatical del paradigma verbal…

L’aplicació del terme a d’altres verbs de funció més o menys anàloga estar, semblar, tornar-se , proposada per alguns gramàtics, no sembla recomanable La tradició gramatical grecollatina exagerava la importància i l’excepcionalitat d’aquest verb, perquè gairebé no coneixia sinó la lògica sillogística, que és una lògica de les classes , i ésser és un verb essencialment classificador a part la seva funció com a formador del passiu i les funcions auxiliars que té a certes llengües, com el francès Una doctrina que procedeix de l’antiguitat, però que els gramàtics de Port-Royal…

Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions En català n’hi ha tres la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu estimar la segona , els que tenen la terminació - re àtona perdre , - r precedida de vocal tònica dir , - er àtona témer i - er tònica haver i la tercera , els que acaben en - ir sentir , tret de dir Aquestes són les conjugacions dites…

Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió com en el llatí, i com en els pronoms catalans o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions com en el xinès, i com en els substantius catalans És va, de…

Els pronoms personals tenen una funció substantiva, constitueixen un sistema coherent, que expressa d’una manera directa els dos camps referencials enfrontats en el discurs locutor-interlocutor i d’una manera indirecta el tercer camp referencial allò de què es parla Els de menció directa 1a i 2a persones no necessiten la distinció de gènere Els de menció indirecta 3a persona necessiten especialització de formes, i són els únics pronoms en el sentit etimològic de “mot que substitueix el nom” Els pronoms personals són els únics mots que han conservat restes de la declinació llatina, és a dir,…