Resultats de la cerca

Les parts del discurs són les nou categories gramaticals en què hom classifica els diversos mots de la llengua, anomenats també parts de l'oració

Els pronoms personals tenen una funció substantiva, constitueixen un sistema coherent, que expressa d’una manera directa els dos camps referencials enfrontats en el discurs locutor-interlocutor i d’una manera indirecta el tercer camp referencial allò de què es parla Els de menció directa 1a i 2a persones no necessiten la distinció de gènere Els de menció indirecta 3a persona necessiten especialització de formes, i són els únics pronoms en el sentit etimològic de “mot que substitueix el nom” Els pronoms personals són els únics mots que han conservat restes de la declinació llatina, és a dir,…

En El president va llegir un discurs , el complement directe un discurs és el règim de va llegir En Els delegats van abstenir-se de votar , la preposició de és el règim del verb abstenir-se recció

Els pronoms representen diverses característiques constitueixen una sèrie de sistemes morfològics tancats la majoria prenen morfemes de gènere i nombre, com els noms, i alguns són del gènere neutre en alguns usos poden neutralitzar l’oposició de gènere en singular en el discurs poden funcionar indistintament com els substantius, adjectius substantivats, adjectius o adverbis semànticament, no tenen significat ple, si no és relacionat amb el context Segons el mode de significació, els pronoms es poden agrupar en indicadors del camp referencial personal, possessiu, demostratiu,…

La morfologia distribueix els mots en diferents classes o categories, anomenades parts del discurs o de l’oració nom, adjectiu, verb, etc, i explica les variacions que poden experimentar els mots per raó dels accidents gramaticals, com gènere, nombre, declinació, conjugació, etc La gramàtica clàssica usava el terme flexió per a designar la morfologia, i es dividia, a més, en dues altres parts derivació o formació de paraules i sintaxi La flexió es definia com tot canvi en la forma d’un mot per a expressar la seva relació amb altres mots de l’oració El terme morfologia , introduït…

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…

Estudià al seminari de Tortosa i al de Barcelona, on des del 1828 fou professor d’humanitats És autor de diccionaris castellans i llatins, gramàtiques Ortografía de la lengua castellana , 1849 Gramática latina , 1852, preceptives i altres obres que han romàs inèdites com  Observaciones acerca del estilo y diversos géneros y también sobre el lenguaje trópico y figurado , discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, del 1837 L’Acadèmia afavorí la publicació de la seva obra més important, el Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i…

El 1911 obtingué el títol de magisteri i el 1915 obtingué per oposició la plaça de Benassal Alt Maestrat fins el 1934, que fou destinat a Benimaclet, a la ciutat de València El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana , sense gaire èxit Mantingué estrets lligams amb els intellectuals de la Societat Castellonenca de Cultura Fou actiu collaborador de la premsa de Castelló de la Plana, de València i de Barcelona i un dels principals animadors de les revistes Taula de les Lletres Valencianes i La República…