Resultats de la cerca

És autora de tractats de gramàtica, retòrica, filosofia i teologia, com també d’uns Cánticos al Todopoderoso i d’algunes poesies en català, textos tots ells inèdits

S'anomena seqüència progressiva l’ordre lògic dels elements de la frase subjecte + verb + complements directe + indirecte + circumstancial i seqüència regressiva , l’ordre alterat dels elements de la frase, relativament al seu ordre lògic, per anticipació d’alguns d’ells respecte a un altre

En català són quant, molt, tant, poc de dues terminacions, tant al singular com al plural bastant, gaire d’una terminació per al singular i una per al plural més, menys, massa, força, que, gens, prou invariables Tots ells, emprats com a adjectius, llevat de massa, força i que , poden ésser usats també seguits de la preposició de

El grup de les partícules resulta, així, heterogeni Enclou unitats lingüístiques normalment invariables adverbis, preposicions, conjuncions, interjeccions, afixos sufixos i prefixos Alguns lingüistes n'exclouen els adverbis i les interjeccions els primers, a causa del caràcter també nominal de molts d’ells les segones, perquè, de fet, equivalen a oracions Les partícules restants, més pròpiament tals, es caracteritzen per la manca de significació lèxica i d’autonomia sintàctica, i són elements merament relacionants

És el mode declaratiu de l’objectivitat, que en oracions subordinades és o pot ésser regit per verbs que expressen certesa, com saber, afirmar , etc, diferentment del mode subjuntiu, que és regit per verbs d’incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i altres de semblants, que expressen, tots ells, una particular actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb Els temps del mode indicatiu són present, imperfet, perfet, futur i condicional, amb els temps composts corresponents

Comporta també de reduir les marques personals a la tercera persona i de posar referències verbals i circumstancials en relació amb aquell qui diu la frase citada i no pas amb aquell qui en fou l’autor L’exemmple d’estil directe el pare digué “Vosaltres no cal que us quedeu jo ja tornaré demà i em quedaré" , transformat en estil indirecte, resulta el pare digué que ells no calia que es quedessin, que ell ja tornaria l’endemà i es quedaria

En català, els possessius són afectats pels morfemes de persona i nombre respecte al subjecte posseïdor, i pels de gènere i nombre respecte a l’objecte posseït Tots ells, llevat llur , anteposats al nom que determinen, han d’anar sempre precedits de l’article Llur es refereix sempre i únicament a més d’un posseïdor Les formes febles mon, ton, son, etc sempre sense article, són usades actualment només en el llenguatge parlat i gairebé exclusivament amb alguns mots de parentiu mon oncle, son avi, sa mare, tes germanes

És usat en la unió d’un verb amb el pronom feble que el segueix, si no s’ha d’apostrofar per a unir entre ells pronoms febles darrere el verb, si no han d’anar també apostrofats pronom personal en la formació de numerals en les xifres vint-i-u a vint-i-nou , en l’expressió de desenes més unitats i d’unitats més centenes per a formar mots composts i, al final d’una ratlla, per a trencar un mot que no hi cap sencer

Segons aquesta gramàtica, en un sistema categòric només hi ha dues categories gramaticals fonamentals l’oració Σ i el nom n Tots els elements lèxics que no són noms reben en el lèxic una classificació categòrica derivada segons la capacitat que presenten per a combinar-se entre ells o amb una de les categories fonamentals en l’estructura de constituents de les oracions Les categories derivades són complexes, en el sentit que especifiquen alhora amb quina altra categoria es pot combinar l’element en qüestió per formar un constituent d’oració i la classificació categòrica del…

Més estrictament, aquest terme ha estat reservat per al substantiu Hom s’ha acostumat a dividir-lo en comú , que designa tots aquells éssers als quals pot ésser aplicat de la mateixa manera, tant els éssers reals com tot allò que hom pot concebre com una entitat, encara que sigui abstracte, i propi , aplicat només a un ésser considerat en particular noms de persona, geogràfics, d’éssers personificats La definició de nom propi no apareix prou clara a molts lingüistes pel fet que sovint els noms propis tenen o poden tenir també una pluralitat de referents Alguns lingüistes atribueixen al nom…