Resultats de la cerca

En les llengües d’una morfologia més rica per llurs variades possibilitats de flexió, com el llatí, l’ordre dels mots en la frase és molt més lliure que en moltes llengües que han de compensar una certa manca de recursos morfològics amb una particular fixesa en l’ordre dels mots De fet, però, totes les llengües presenten casos en què l’ordre dels mots en la frase és rigorosament fix i d’altres en què permet una major llibertat Donat un ordre considerat gramaticalment habitual o lògic usat comunament com a recurs per a distingir entre el subjecte i l’objecte del verb, nucli de la frase, o…

Apareix conservat en diverses llengües indoeuropees antigues en indoirànic, tokhari, grec i, en part, en el bàltic i en l’eslau En altres llengües ha estat assimilat al subjuntiu com és el cas del llatí, on el subjuntiu té un valor desideratiu o potencial Ofereix dos morfemes característics pel tipus atemàtic i pel temàtic

Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor…

Analògicament, també es pot anomenar vocatiu tota forma d’interpellació en les llengües que no tenen formes especials de declinació Mira, noi, no m'amoïnis Joan, afanya't

Les llengües romàniques només mostren alguns reflexos esporàdics d’aquesta oposició, com ara la selecció del pronom interrogatiu qui , per al gènere animat tanmateix, només persona i què per als altres qui vols dir / què vols dir

En anglès acaba en ing i pot tenir, entre altres, funció nominal writing is easy, 'escriure és fàcil’ En llatí era una forma supletòria de la declinació de l’infinitiu, i en ablatiu tenia la funció adverbial instrumental hominis mens discendo alitur , ‘la intelligència de l’home es desenvolupa estudiant’, de la qual derivà una de modal quis talia fando temperet a lacrimis, 'Qui, tot contant-ho, retindria les llàgrimes', que designa una acció secundària acomplerta pel subjecte simultàniament amb l’acció principal i afecta alhora el subjecte i el verb principal, funció abans pròpia del…

L’aplicació del terme a d’altres verbs de funció més o menys anàloga estar, semblar, tornar-se , proposada per alguns gramàtics, no sembla recomanable La tradició gramatical grecollatina exagerava la importància i l’excepcionalitat d’aquest verb, perquè gairebé no coneixia sinó la lògica sillogística, que és una lògica de les classes , i ésser és un verb essencialment classificador a part la seva funció com a formador del passiu i les funcions auxiliars que té a certes llengües, com el francès Una doctrina que procedeix de l’antiguitat, però que els gramàtics de Port-Royal formularen amb un…

És el cas del nom, merament enunciat, sense declinar És anomenat també cas recte , per oposició als altres de la declinació, anomenats oblics , que exerceixen altres funcions complementàries en l’oració El nominatiu, com els altres casos, no té pràcticament raó d’existir en les llengües romàniques, havent substituït aquestes les funcions que exercien els casos pel règim de preposicions En català, com en altres llengües romàniques, hi ha restes del nominatiu llatí i dels altres casos de declinació en els pronoms personals jo, tu, nos, vós , en oposició als casos oblics me, mi, te, nos, vos

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…

La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves, amb l’…