Resultats de la cerca

Són modes personals l' indicatiu , el subjuntiu i l' imperatiu , en oposició als anomenats modes no personals, infinitiu , gerundi i participi

verb Paradigma de la conjugació regular És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical element que conté la significació lexical del mot o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma Els modes personals del verb són indicatiu, subjuntiu i imperatiu, més…

Els pronoms personals tenen una funció substantiva, constitueixen un sistema coherent, que expressa d’una manera directa els dos camps referencials enfrontats en el discurs locutor-interlocutor i d’una manera indirecta el tercer camp referencial allò de què es parla Els de menció directa 1a i 2a persones no necessiten la distinció de gènere Els de menció indirecta 3a persona necessiten especialització de formes, i són els únics pronoms en el sentit etimològic de “mot que substitueix el nom” Els pronoms personals són els únics mots que han conservat restes de la…

En català els exemples més abundosos de contracció els presenten l’article en singular, masculí o femení, amb el substantiu que acompanyi, i els pronoms personals àtons amb els verbs que completin l’home el home, l’avi el avi, l’eina la eina porta'l porta el, m'ha vist me ha vist Del fenomen de la contracció ha nascut l’anomenat precisament article contracte

Comporta també de reduir les marques personals a la tercera persona i de posar referències verbals i circumstancials en relació amb aquell qui diu la frase citada i no pas amb aquell qui en fou l’autor L’exemmple d’estil directe el pare digué “Vosaltres no cal que us quedeu jo ja tornaré demà i em quedaré" , transformat en estil indirecte, resulta el pare digué que ells no calia que es quedessin, que ell ja tornaria l’endemà i es quedaria

És el cas del nom, merament enunciat, sense declinar És anomenat també cas recte , per oposició als altres de la declinació, anomenats oblics , que exerceixen altres funcions complementàries en l’oració El nominatiu, com els altres casos, no té pràcticament raó d’existir en les llengües romàniques, havent substituït aquestes les funcions que exercien els casos pel règim de preposicions En català, com en altres llengües romàniques, hi ha restes del nominatiu llatí i dels altres casos de declinació en els pronoms personals jo, tu, nos, vós , en oposició als casos oblics me, mi, te…

Normalment, hom fa coincidir aquest concepte amb el de determinat , evidenciant com a definit tot allò que, d’una manera o altra, és completat Igualment, l’oposició definit-indefinit és establerta per a algunes formes pronominals Ara, aquesta oposició es reserva per a l’article tanmateix, cal assenyalar que molts gramàtics no se sotmeten a aquesta oposició perquè només admeten l’existència d’una sola classe d’article l’anomenat definit les formes de l’article anomenat indefinit passen, aleshores, a ésser incloses dins la categoria de pronom indefinit Segons Trubetskoj, és anomenada també…

Els pronoms demostratius són alhora personals, atès que la indicació de la situació és feta a partir del punt de referència de les tres persones gramaticals les possibilitats de localització es redueixen a les de proximitat o llunyania respecte a alguna d’aquestes persones aquestes cases , aqueixes cases , aquelles cases Les formes demostratives poden significar igualment la identificació d’algun concepte, en assenyalar-lo amb una referència temporal directa, bé que sigui de context i no de temps real Tot anava malament aquella situació no es podia aguantar Hom diferencia…

D’aquí, tradicionalment, la primera persona jo , referida al qui parla la segona tu , referida al qui escolta i la tercera ell, ella , referida a allò persones o coses de què es parla La primera i la segona persones es refereixen sempre a éssers humans o almenys personificats i necessàriament identificats i presents en la situació, mentre que les altres persones o coses a què hom fa referència amb la tercera persona poden no ésser identificades ni presents Per això, la tercera persona és una persona impròpia d’aquí ve així mateix que sigui usada en verbs no personals plou,…