Resultats de la cerca

Normalment, però, aquest terme és usat sobretot en les oracions compostes condicionals per a representar la proposició subordinada condicional que és completada per la principal, anomenada apòdosi si vols pròtasi, hi anirem apòdosi La pròtasi pot presentar en la seva significació una possibilitat de realització més o menys intensa, segons que el seu verb estigui en el mode indicatiu o en el mode subjuntiu si veniu tots, estarem molt contents si vinguéssiu tots, estaríem molt contents

En català té les dues funcions essencials d’assenyalar l’articulació del fonema u en els encontres qüe, qüi, güe, güi , en els quals normalment aquesta unitat no té realització fonètica, i d’indicar un valor pròpiament vocàlic dels fonemes u , i quan van en posicions en què funcionen habitualment com a semivocal La dièresi és emprada també sempre que, l’ús de l’accent gràfic no essent possible, calgui fer-ho d’acord amb la normativa de la llengua

Així, a nivell fonemàtic, en català, al fonema |l| corresponen una sèrie de sons de molt vària realització ļ, λ, ł variants retroflexes de l , condicionades sovint, però no pas únicament pels sons veïns Si bé és cert que hom pot conèixer la competència monés a través de l’actuació, aquesta, amb tot, no l’ofereix sense més ni més Sobre l’actuació influeixen molts factors psicològics, sociològics i paralingüístics, dels quals cal fer abstracció —i no sempre és fàcil— a l’hora de determinar la competència

És un temps imperfet, en tant que expressa l’acció en el seu transcurs aspecte , imperfet Pot tenir usos i significacions diversos, com actual T'ho dic seriosament habitual Treballa a la fàbrica descriptiu El seu fill toca molt bé el piano duratiu Sempre es queixa gnòmic Qui va amb un coix al cap de l’any coixeja omnitemporal Els tres angles d’un triangle sumen dos rectes històric Al segle XV sorgeix una nova visió de l’home futur El mes que ve anem a París de manament Tu véns amb mi i prou El present es dóna en el mode indicatiu i en el subjuntiu Aquest darrer participa…

La formació històrica d’aquest temps per aglutinació de l’infinitiu amb les formes contractes de l’imperfet d’indicatiu cantar+havia, cantar hia, cantaria , semblantment a la formació del futur, conferí al temps un sentit d’obligació o d’intencionalitat de realització des del passat D’aquí el seu valor significatiu de la possibilitat, que ha justificat el seu nom de potencial o bé el de futur hipotètic o simplement condicional amb què el designen preferentment els gramàtics moderns, atesa la seva subordinació explícita o implícita a un passat En tot cas, no pot considerar-se com…

El català forma el plural dels substantius i dels adjectius afegint, generalment, una s al singular fill fills, blanc blancs, pare pares, feble febles Els acabats en a àtona la canvien en es casa cases Els acabats en vocal tònica afegeixen ns mà mans, rodó rodons En són excepció, que formen el plural només amb s lilà, mamà, mannà, paixà, papà, rajà, sofà, tarannà, xa, bebè, cafè, canapè, comitè, crepè, cupè, fe, mercè, oboè, rapè, te, tupè, vostè, abonaré, calé, clixé, consomé, jaqué, pagaré, peroné, puré, quinqué, ximpanzé, bisturí, esquí, frenesí, fricandó, landó, rondó,…

Pot representar la singularitat en els noms comptables cadira, nen, rossinyol la pluralitat en els noms collectius gent, ramat o en l’ús genèric dels noms comptables l’home és racional l’absència d’oposició de nombre en noms no comptables bonesa, saviesa