Resultats de la cerca
Es mostren 20 resultats
temps simple
Gramàtica
Forma de la conjugació verbal d’un sol element, en oposició a temps compost, que té algun altre element auxiliar.
oració simple
Gramàtica
Oració d’un sol predicat, en oposició a oració composta, que en té més d’un.
subordinació
Gramàtica
Construcció expansiva d’un enunciat en què un element afegit aporta una nova funció sintàctica als elements preexistents.
Aquesta nova funció subordinada pot ésser indicada per la posició del nou element respecte a la unitat conjunta o mitjançant alguna partícula de lligam una casa / una casa gran, la pista / la pista de patinatge, escriu / escriu molt malament, treballa / treballa sense ganes Una modalitat de subordinació es dóna en l’oració composta, quan l’anomenada oració o proposició principal —que equival estructuralment a una oració simple— té per expansió, com un dels seus elements integrants, una altra oració o proposició, anomenada subordinada, que en depèn lògicament i gramaticalment…
perfet
Gramàtica
Aspecte de les formes verbals que, dins un paradigma, expressen acció acabada, en oposició a les formes d’imperfet, que expressen l’acció en el seu desenvolupament.
Són perfets el pretèrit perfet d’indicatiu i tots els temps composts, que reben del participi llur aspecte perfectiu El català forma el perfet afegint en els verbs regulars al radical verbal les desinències següents 1a conjugació -í, -ares, -à, -àrem, -àreu, -aren 2a conjugació -í, -eres, -é, -érem, -éreu, -eren 3a conjugació -í, -ires, -í, -írem, -íreu, -iren Però molts verbs irregulars sofreixen alteracions del radical abans d’aquestes terminacions o presenten altres irregularitats especials Al costat del perfet simple dels verbs, el català té la peculiaritat de l’anomenat…
proposició completiva
Gramàtica
Proposició que exerceix una funció sintàctica equivalent a la de qualsevol complement de la proposició simple.
Pot fer l’ofici de subjecte, d’objecte, de complement indirecte o circumstancial, o bé formar part d’algun d’aquests complements Hom l’anomena substantiva o adjectiva , segons que la determinació que estableixi sigui feta a la manera d’un substantiu o a la d’un adjectiu M'agrada ‘que estudiïs música' substantiva funció de subjecte Hem trobat el llibre ‘que havíem perdut' adjectiva completa el substantiu llibre
conjunció consecutiva
Gramàtica
Conjunció que introdueix una proposició consecutiva.
En català, l’única conjunció simple purament consecutiva és doncs , però abunden les locucions per tant, per consegüent, de manera que, tant que, fins al punt que , etc
conjunció concessiva
Gramàtica
Conjunció que introdueix una proposició concessiva.
En català no hi ha cap conjunció simple purament concessiva, i la funció és assumida per locucions, la majoria introduïdes per que encara que la més usual, per més que , per molt que , ni que , malgrat que , si bé , etc
anterior
Gramàtica
Dit dels temps verbals relatius del mode indicatiu que expressen l’anterioritat.
Aquests temps són el futur anterior respecte al futur simple ex quan hauran begut pagaran i el pretèrit anterior , respecte al pretèrit perfet p ex quan van haver o hagueren begut van pagar, de la mateixa manera que pot expressar-la el pretèrit indefinit respecte al present ex ara que han begut paguen
gerundi
Gramàtica
Mode verbal propi de les llengües antigues d’Itàlia, de les romàniques i de l’anglès.
En anglès acaba en ing i pot tenir, entre altres, funció nominal writing is easy, 'escriure és fàcil’ En llatí era una forma supletòria de la declinació de l’infinitiu, i en ablatiu tenia la funció adverbial instrumental hominis mens discendo alitur , ‘la intelligència de l’home es desenvolupa estudiant’, de la qual derivà una de modal quis talia fando temperet a lacrimis, 'Qui, tot contant-ho, retindria les llàgrimes', que designa una acció secundària acomplerta pel subjecte simultàniament amb l’acció principal i afecta alhora el subjecte i el verb principal, funció abans pròpia del…