Resultats de la cerca

Pot ésser usual o semàntica , no condicionada per circumstàncies sintàctiques serveix el “dinar” als malalts, el “blanc” de l’ull, no m'ha dit el “perquè" , o bé ocasional o sintàctica , condicionada per un context té un “caminar” tot xiroi, Jaume I el “Conqueridor”

Hi ha exemples en les oracions on el substantiu pren la funció sintàctica de predicat nominal o d’atribut així en el meu pare és metge , el predicat metge dóna una qualitat al subjecte substantiu, funció pròpia de l’adjectiu metge s’ha adjectivat sense deixar d’ésser essencialment substantiu Fins i tot l’adverbi pot ésser motiu d’adjectivació, en oracions com ell és així

El grup de les partícules resulta, així, heterogeni Enclou unitats lingüístiques normalment invariables adverbis, preposicions, conjuncions, interjeccions, afixos sufixos i prefixos Alguns lingüistes n'exclouen els adverbis i les interjeccions els primers, a causa del caràcter també nominal de molts d’ells les segones, perquè, de fet, equivalen a oracions Les partícules restants, més pròpiament tals, es caracteritzen per la manca de significació lèxica i d’autonomia sintàctica, i són elements merament relacionants

L’element sintàctic relacionat és inicial de la relació el seu complement és terminal, qualsevol que sigui l’ordre de la frase Ho aconseguiràs amb paciència , o bé Amb paciència ho aconseguiràs Les preposicions formen sempre una unitat sintàctica inalterable amb el seu terme de relació El català té cinc preposicions febles a , amb , de , en i per Les tres preposicions a, de i per es contreuen amb els articles el i els al, als, del, dels, pel, pels la preposició de s’apostrofa davant un mot començat en vocal o h Un estri d’aram, llibre d’història Les preposicions fortes són,…

La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves, amb l’…

Atès que la combinació dels mots per a constituir les oracions, unitats bàsiques de comunicació plena entre els homes, pertany al camp concret i illimitat de la parla, no al camp limitat del sistema de la llengua, resulta gairebé impossible d’estructurar exhaustivament totes les combinacions possibles dels elements lingüístics en les oracions L’únic que pot fer la gramàtica és donar algunes regles bàsiques sobre l’estructuració de les oracions, que ja tenia en compte la gramàtica tradicional i que ha subratllat d’una manera especial la moderna gramàtica generativa La regla fonamental de l’…

És anomenada també attractio inversa

L’element principal és el regent , i el dependent és el regit L’element regent determina les circumstàncies morfològiques de l’element regit En llatí, per exemple, en l’oració Puer amat patrem, el verb amat regeix l’acusatiu patrem la preposició ex regeix el cas ablatiu La concordança entre dos mots és també una mena de recció, en tant que un dels elements regeix la flexió de l’altre en noia simpàtica , el mot noia imposa el gènere i el nombre a simpàtica