Resultats de la cerca

Fou professor a l’École Polytechnique i s’especialitzà en mecànica Desenvolupà la teoria dels parells i del moviment d’un cos sòlid al voltant d’un punt fix, on introduí el concepte d’inèrcia a la rotació al voltant de certs eixos característics Publicà Éléments de statique 1803 i Nouvelle théorie de la rotation des corps 1832

Professor a la Universitat de Tolosa, al Llenguadoc 1895-99, a Caen 1899-1905 i al Collège de France 1905-14, fou destacat defensor de la investigació lògica simbòlica i propugnà la formació d’una mathesis universalis i d’una llengua universal Entre les seves obres es destaquen De l’infini mathématique 1896, La logique de Leibniz d’après les manuscrits inédits 1901, L’algèbre de la logique 1905 i Histoire de la langue universelle 1903

Continuador de l’obra d’Euler, fou cridat a Prússia per Frederic el Gran Traslladat definitivament a París el 1787, posà de manifest a l’École Polytechnique els seus amplis coneixements estudiant les equacions de grau superior al quart, indicà les bases de la futura teoria de grups Ideà el mètode d' interpolació que duu el seu nom És autor de Mécanique analytique 1788, Traité de la résolution des équations numériques 1798 i Leçons sur le calcul des fonctions 1799 La seva obra completa fou publicada a París del 1867 al 1892

El 1815 fou nomenat professor a l’École Polytechnique, i posteriorment ensenyà matemàtiques a la Sorbona i al Collège de France S'expatrià el 1830 a Itàlia, i a Torí creà la càtedra de física matemàtica Tornà a França el 1838, on es reincorporà a la Sorbona Fou un dels més insignes matemàtics del s XIX i un dels renovadors de l’anàlisi fundà la teoria de la convergència, pas decisiu cap a l’aprofundiment en la teoria de funcions de variable real Al Résumé des leçons sur le calcul infinitésimal 1823 exposà una nova definició d’integral que obrí el camí a les ulteriors extensions del concepte…

Treballà a l’Observatoire de París i es distingí pels treballs sobre anàlisi teoria de funcions i per les investigacions en astronomia

Fou professor a l’École Polytechnique 1856-96 i secretari perpetu de l’Académie des Sciences 1874 Estudià temes de geometria, d’aritmètica i mecànica Hom anomena conjectura de Bertrand l’afirmació que entre un nombre ng 1 i el seu doble 2 n hi ha sempre, com a mínim, un nombre primer

Fou el responsable de l’adopció del sistema mètric decimal a la República Francesa Les seves idees matemàtiques prefiguren l’obra de Cauchy, Boole, Hamilton i Grassmann

Estudià la carrera militar El 1735 dirigí l’expedició a Lapònia que pretenia de mesurar la longitud d’un arc de meridià d’1° de longitud angular, per tal de determinar després l’aplatament de la Terra comparant el resultat d’aquesta mesura amb l’obtingut en una altra latitud geogràfica L’any 1744 enuncià el principi de la mínima acció , conegut també com a principi de Maupertuis , a partir de la hipòtesi que Fermat establí en òptica referent al camí dels raigs lluminosos L’any 1746 fou nomenat president de l’acadèmia reial de Prússia, però més tard abandonà aquest càrrec i es traslladà a…

Format a les universitats de Wisconsin, Chicago, Harvard i Darmstadt, esdevingué especialista en processament de dades i càlcul automàtic El 1944 inventà i construí el calculador digital més gran del món, programable i precursor dels ordinadors actuals, que posteriorment perfeccionà 1947

D’ús freqüent en la investigació experimental psicològica i pedagògica, és basada en la teoria de les correlacions i té per objecte de manifestar el grau de variabilitat comuna existent en un cert camp de fenòmens cada una de les dimensions d’aquesta variabilitat és anomenada factor, i n'existeixen de diversos ordres entre ells cal diferenciar els comuns i els específics S'aplica, sobretot, en l’estudi de les diferències individuals i en la indagació de les aptituds i les qualitats de la personalitat L’iniciador fou Charles Spearman, el 1904, amb la teoria bifactorial, i un dels més grans…