Resultats de la cerca

Un dels més espectaculars fou detectat per el coronògraf LASCO, embarcat a SOHO, el 15 de gener de 1996 Les ejeccions de núvols coronals de plasma són el resultat d’una expansió dels camps magnètics coronals tancats en forma d’erupcions transitòries de massa són coneguts també com a CME Coronal Mass Ejections Són els agents conductors dels xocs magnetohidrodinàmics que es propaguen pel medi interplanetari, la segona forma d’expulsar material coronal a l’espai la primera són els dolls de vent solar d’alta velocitat d’un forat coronal Les…

Es basen en les rares interaccions dels neutrins amb un blanc adequat, i la posterior detecció de les partícules secundàries emprant una xarxa de detectors o mètodes electroquímics El primer experiment d’aquesta mena és el de Raymond Davis, el 1976, el més recent és el detector Super-Kamiokande i el Sudbury Neutrino Observatory Tots ells confirmen la falta de neutrins solars respecte a les prediccions teòriques L’experiment de Davis consistia en un tanc de 600 tones, ple de Cl 4 C el 3 7 Cl reaccionava amb els neutrins produïts a la cadena ppIII del cicle p-p de combustió de l’hidrogen, i es…

Les cèllules tenen una grandària mitjana d’uns 30 000 km i el seu moviment és predominantment horitzontal, amb velocitats que oscillen entre els 300 i els 500 m/s L’any 1956, ABHart descobrí l’existència d’aquestes fluctuacions horitzontals, i RBLeighton les fotografià el 1962 utilitzant espectreheliogrames Doppler La component vertical de la velocitat és bastant més petita que la vertical, de 50 a 90 m/s, i la vida mitjana d’un supergrànul és de l’ordre d’1,3 dies Igual que la granulació ordinària, la supergranulació s’interpreta com un reflex en les capes altes de l’atmosfera de l’acció a…

Es tracta d’un radioreceptor especialment dissenyat per controlar ininterrompudament el soroll còsmic emissió ràdio de fons que procedeix de l’espai exterior L’absorció d’aquesta radiació a les regions polars és molt sensible al flux de raigs còsmics de baixa energia generats al Sol, la qual cosa permet detectar les variacions en el flux d’aquests raigs

A mesura que les observacions del reticle cromosfèric es fan emprant filtres de longitud d’ona més curta, el reticle es difumina ja que la radiació que s’observa prové de capes més altes de la cromosfera corona La connexió entre supergrànuls i el reticle s’estableix a partir del camp magnètic, ja que els tubs de flux tendeixen a concentrar-se allí on el flux de material és més gran, i això passa a les regions externes dels supergrànuls

Els filaments tenen uns 200 km de gruix, amb una vida d’unes dues hores, tot i que poden observar-se canvis en pocs minuts La seva grandària típica és d’uns 5000 km No totes les taques tenen penombra, que acostuma a aparèixer en les taques més grans i desenvolupades Hom ha observat taques grans, d’11000 km de diàmetre, sense penombra, i taques petites, de 2500 km, amb penombra La grandària de la penombra respecte de l’ombra depèn del desenvolupament de la taca i de l’activitat solar en general Durant el màxim del cicle solar, la penombra de les taques acostuma a ésser més petita que a prop…

RB Leighton, RW Noyes i GW Simon descobriren l’any 1960 que aquestes oscillacions tenien un període de 5 minuts L’estudi de les oscillacions solars permet estudiar l’interior del Sol, del qual fins ara només se'n tenia un coneixement teòric La predicció teòrica de l’existència de les oscillacions solars es feu més de 10 anys abans del seu descobriment Les característiques de les oscillacions de 5 minuts han estat estudiades molt exhaustivament els darrers vint anys són manifestacions superficials de modes acústics i possiblement gravitatoris radials i no radials atrapats a l’interior del Sol…

La seva visió directa emprant un filtre solar quan hi ha poca turbulència atmosfèrica permet distingir diferències de lluïssor al seu interior, mentre que les observacions amb grans telescopis en mostren fins i tot l’existència de taques d’uns 500 quilòmetres, quasi tan brillants com la fotosfera

Aquest subcamp de la física solar es desenvolupà a partir del 1961 Inicialment hom creia que les oscillacions solars eren una resposta directa de la fotosfera solar a les turbulències que apareixien a la regió on el transport radiatiu d’energia esdevenia convectiu L’any 1970, RKUlrich va provar que l’origen de les oscillacions era més profund, que en realitat eren ones acústiques generades a l’interior del Sol i atrapades a la seva atmosfera Avui en dia hom sap, gràcies a les primeres dades recollides per l’observatori espacial SOHO, que per sota de la zona de convecció, el Sol…