Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
cometa Shoemaker-Levy 9

El cometa Shoemaker-Levy
© Corel
Astronomia
Cometa de període curt descobert el 1993, conegut de manera abreujada com SL9 i formalment com D/1993 F2 .
Descobert pels astrònoms Eugene Shoemaker Los Angeles, Califòrnia, 28 d’abril de 1928 – Alice Springs, Austràlia, 18 de juliol de 1997, Carolyn Shoemaker Gallup, Nou Mèxic, 1929 – Flagstaff, Arizona, 13 d’agost de 2021 i David Levy Mont-real, Quebec, 1948, el cometa fou capturat pel camp gravitatori de Júpiter en la seva trajectòria cap al Sol El 7 de juliol de 1992 tingué un acostament proper al planeta gegant, durant el qual les forces gravitatòries desiguals a una banda i l’altra del cometa feren que aquest es trenqués en diversos trossos Així i tot, el cometa fragmentat continuà…
mar lunar
Astronomia
Cadascuna de les extenses planes de coloració fosca que presenta la superfície de la Lluna.
Les dades i els materials obtinguts gràcies als vols tripulats Apollo han demostrat que són constituïdes, principalment, per roques basàltiques i per una capa de regolita d’uns quants metres de profunditat constituïda per fragments de roques, per petits cristalls i per pols, la qual cosa dóna lloc a un sòl bastant compacte Hom tambe observà que les mars no son perfectament llises, sinó qu presenten nombrosos accidents de petites dimensions
cometa de Biela
Astronomia
Cometa periòdic descobert el 1826 per Wilhelm von Biela (Rosslau, Saxònia 1782 — Venècia 1856), i per Gambart, a Marsella, poc després d’aquell.
El seu període fou calculat en 6,62 anys El 1845 i el 1852 fou observat dividit en dues parts que s’allunyaven progressivament Des del 1865 deixà d’aparèixer, però, coincidint amb el pas de la Terra per la seva òrbita, hom pogué constatar 1872, 1885 una pluja de meteorits producte, segurament, de la successiva divisió del nucli del cometa i la dispersió dels fragments bièlides al llarg de la seva òrbita
núvol molecular
Astronomia
Conglomerat gegant de gas en forma molecular i pols on es formen els estels.
Els núvols moleculars es troben en zones del medi interestellar prou denses i fredes perquè els àtoms s’associïn formant molècules En la galàxia hi ha milers de núvols moleculars i es troben distribuïts a la part del disc Un núvol molecular gegant pot contenir de 100 000 a uns quants milions de masses solars de material Són compostos principalment d’hidrogen molecular i també d’altres molècules com ara el CO i l’H 2 O fins l’any 2000 s’havien trobat unes 100 classes de molècules interestellars Esdeveniments com l’explosió d’una supernova o la compressió d’un dels braços espirals de la galàxia…
meteorit

El meteorit Hoba, convertit en monument nacional de Namíbia
Giraud Patrick, llicència GNU
Astronomia
Sòlid del medi interplanetari, generalment petit, que penetra en l’atmosfera de la Terra i n’ateny la superfície.
Els meteorits penetren en l’atmosfera terrestre a una gran velocitat d’11 a 74 km/s En travessar-la, s’escalfen a causa del fregament amb l’aire les molècules d’aire absorbeixen part de la calor que desprèn el meteorit i passen a un estat excitat o bé s’ionitzen Atès que l’estat excitat és molt inestable, les molècules d’aire tendeixen a tornar a llur estat fonamental és a dir, a l’estat de menor energia i, en fer-ho, emeten llum visible D’aquesta manera, la trajectòria del meteorit és delatada pel traç lluminós visible especialment de nit emès pel deixant de molècules excitades que origina…
núvols de Magalhães

Els núvols de Magalhães
© Corel
Astronomia
Nom donat a dues galàxies irregulars del cel austral, descrites per primera vegada per F.Magalhães, el qual les observà l’any 1519.
Són les galàxies més pròximes a la Galàxia, observables a ull nu i en forma de dos núvols lluminosos, molt tènues, semblants a dos fragments aïllats de la Via Làctia La més gran de les galàxies, anomenada Gran Núvol de Magalhães , és situada a la constellació de l’Orada i a una distància de 170 000 anys llum, té un diàmetre aparent de 5°, la magnitud aparent és 1,2 i l’absoluta -17,4, té una massa de l’ordre de 2 x 10 9 masses solars i sembla que és una galàxia espiral barrada en formació La més petita, anomenada Petit Núvol de Magalhães , és situada a la constellació del Tucà i…
asteroide

Asteroide (25143) Itokawa, de tipus S, en una imatge obtinguda per la nau japonesa Hayabusa el 2005
© Jaxa / ESO
Astronomia
Objecte sòlid, més petit que un planeta, que orbita al voltant del Sol.
La majoria són al cinturó principal , situat entre les òrbites de Mart i Júpiter a una distància mitjana del Sol de 2,8 unitats astronòmiques, si bé hi ha també dos grups que segueixen l’òrbita de Júpiter grup Troià i un centenar amb òrbites molt diverses que tallen les de la Terra i Mart com Ícar, Adonis, Apollo, Eros, Hidalgo Quan, al segle XVI, foren determinades les distàncies entre els planetes hom trobà un buit considerable entre Mart i Júpiter, i hom cregué que aquest buit havia d’ésser ocupat per un planeta o planetes encara no descoberts JD Titius formulà empíricament la distància a…
big-bang
Astronomia
Model cosmològic segons el qual l’Univers ha evolucionat a partir d’unes condicions inicials extremes (‘‘instant zero’’, o big-bang pròpiament dit).
Es caracteritzen per una gran densitat i temperatura i unes dimensions molt petites, que fan possible de parlar de l' edat de l’Univers , estimada avui entre els quinze i els vint mil milions d’anys El terme que podria ser traduït per ‘gran bum’ porta a confusió per tal com fa pensar en l' explosió d’un nucli dens primordial i en la consegüent expulsió dels fragments resultants, quan, en realitat, el model del big-bang no és més que la darrera conseqüència d’invertir mentalment l’expansió de l’Univers que ha estat observada experimentalment En els models actuals, hom admet que l’expansió de l…
Astronomia 2009
Astronomia
El Sol en mínims d'activitat El Sol no és en absolut una estrella inactiva La manifestació més evident de la seva activitat són les anomenades taques solars, regions de la seva superfície més fredes que el material que les envolta Com altres fenòmens que es donen al Sol erupcions solars, ejeccions de massa coronal, etc, les taques estan associades als camps magnètics Ja a mitjan segle XIX l'astrònom alemany H Schwabe es va adonar que l'activitat solar seguia un cicle d'onze anys les taques solars desapareixien durant el mínim d'activitat i es feien més nombroses durant el màxim Segons aquest…