Resultats de la cerca

Així, en el cas d’un estel situat sobre la seqüència principal, la seva lluminositat és proporcional a la tercera potència de la massa, mentre que en el cas dels nans blancs la lluminositat és molt més gran que la que els correspondria per llur massa si hom els apliqués la llei de la tercera potència

Depèn de la temperatura del gas i de la seva densitat

Les CME estan relacionades amb el trencament de les estructures magnètiques presents a la corona solar, si bé el seu mecanisme no és del tot conegut El material pot ésser ejectat a velocitats de fins a 2000 km/s La seva detecció i estudi, gràcies a observatoris espacials com el satèllit SOHO, són d’una gran importància, ja que en arribar a la Terra el material que forma la CME altera la magnetosfera terrestre, i pot arribar a afectar les telecomunicacions i a malmetre satèllits artificials meteorologia espacial Les ejeccions de massa coronal es produeixen durant tot el cicle…

Si la massa d’aquell supera el 10-15% de la massa total de l’estel, aleshores el nucli es contreu ràpidament

Els nans marrons s’originen d’aquells protoestels que, en tenir una massa inferior a un 8% de la massa solar, no han pogut desenvolupar la pressió i la temperatura necessàries al seu interior per a iniciar reaccions de fusió d’hidrogen La contracció del protoestel produeix un objecte ric en hidrogen que radia en infraroig, però que no es pot considerar un estel pròpiament dit per la manca de reaccions nuclears internes El llindar entre un nan marró i un planeta gasós gegant és confús De totes maneres, es considera que els planetes de gas provenen de núclids sòlids…

Fou calculada per primera vegada el 1939 per R Oppenheimer i GM Volkoff sobre la base d’un treball previ de R Tolman Actualment s’estima en unes 3 masses solars, la qual cosa significa que un estel de neutrons amb una massa superior no pot evitar el collapse gravitatori i esdevé un forat negre

El material que compon un estel és generalment en equilibri sota l’acció de dues forces antagòniques la força de la gravetat, que tendeix a condensar la matèria cap al centre de l’estel, i la força de la pressió, que tendeix a expansionar-lo Hom pot demostrar que per a estels d’una massa superior a tres masses solars aquest equilibri no pot subsistir, car la matèria de l’estel s’esfondra sobre ella mateixa i l’estel es contreu indefinidament collapse gravitacional Els fenòmens que tenen lloc a l’interior de l’objecte resultant poden ésser descrits únicament per la relativitat…

La massa de les galàxies i els cúmuls de galàxies es pot deduir a partir del moviment dels objectes astronòmics que es mouen en el si del seu camp gravitatori Les observacions actuals mostren que tan sols una desena part de la massa mesurada d’aquesta manera pot ésser associada amb estrelles, gas i pols, mentre que el 90% restant, tot i exercir atracció gravitatòria, no emet llum que en permeti la detecció Hi ha diverses teories per a explicar la natura d’aquesta matèria fosca En primer lloc podria tractar-se d’estels nans marrons, amb masses al voltant d’una vintena…

En el cas particular de la Terra, la pesantor d’un cos és el resultat de la combinació de la força de la gravetat i de la força centrífuga gravetat La pesantor en la superfície d’un astre depèn de la seva massa i del seu radi, de manera que mentre que a la Lluna el seu valor seria una sisena part del de la Terra, a Mart en fóra la tercera part A bord d’una astronau o d’un altre giny espacial en vol balístic la pesantor és nulla, llevat dels curts períodes d’acceleració o de frenada, i l’astronauta, en estat d'apesantor, sembla que floti en l’aire, de la mateixa manera que…

És, doncs, l’equivalent de la supernova, però amb un alliberament d’energia 100 vegades superior El seu nucli es collapsa directament en un forat negre, i a més es formen dos dolls de plasma que es mouen a una velocitat propera a la de la llum i que emeten una radiació gamma intensa Atès que els estels de massa superior a 100 masses solars són molt poc freqüents, les hipernoves també ho són S'estima que a la Via Làctia es produeix una hipernova cada 200 milions d’anys