Resultats de la cerca

La mecànica celeste acomplí una funció primordial en l’elaboració de la mecànica teòrica al s XVII Copèrnic, tornant a asserir el moviment circular dels planetes entorn del Sol, havia reprès una concepció grega antiga Kepler descobrí la forma ellíptica de llurs òrbites 1609, i Newton, amb la seva cèlebre llei d’atracció universal 1687, revelà la clau dinàmica de tots els moviments interns del sistema solar i acabà de construir l’imposant primer edifici de la mecànica racional, alhora celeste i terrestre Al començament del s XIX WHerschel, 1803 la …

Fou professor de mecànica a l’École Polytechnique i d’astronomia al Collège de France Membre de l’Académie des Sciences des del 1843 Estudià temes de mecànica cinemàtica i mecànica racional, matemàtiques teoria dels nombres, anàlisi, geometria diferencial, càlcul matricial i astronomia

Estudià a la Universitat de Barcelona fou professor de física i química a l’institut de Castelló de la Plana, catedràtic de mecànica a la Universitat de Saragossa i de mecànica celeste a la de Madrid Publicà el 1913 Lecciones de termodinámica , fruit de la seva docència a Saragossa, i el 1921 Nociones fundamentales de mecánica relativista y proceso histórico del cálculo diferencial absoluto y su importancia actual El 1918 obtingué un premi de l’Institut d’Estudis Catalans per l’estudi Ellipsoide de Dirichlet

Fou professor de física i de geometria descriptiva a l’escola de mines i de mecànica i de física experimental a la facultat de ciències de la Universitat de París, i director de l’observatori de París Féu nombroses investigacions sobre la mecànica del sistema solar, la desigualtat dels períodes lunars i les pertorbacions d’Urà Entre les seves obres cal esmentar Sur une nouvelle théorie analytique du mouvement de la Lune 1846 i Mémoire sur la théorie des marées 1844

Treballà en temes de mecànica celeste pertorbacions, problema de 3 i n cossos, moviment de la Lluna Publicà les Nouvelles tables trigonométriques fondamentales El 1919 fou nomenat membre de l’Académie Française

Professor de matemàtiques aplicades al Haverford College Pennsilvània 1891-1907 i a la Universitat de Yale 1907-32, investigà dins el camp de la mecànica celeste Les seves taules de la Lluna 1920 resten com el millor treball sobre el complex moviment d’aquella Exposà l’existència d’irregularitats en el moviment de rotació de la Terra 1926 i investigà sobre les teories planetàries, els asteroides i la ressonància

Fill de Victor Puiseux Treballà com a investigador a l’observatori de París, i des del 1877 fou professor de mecànica celeste a la Universitat de París Estudià l’acceleració secular del moviment de la Lluna i les característiques de les òrbites dels asteroides, i contribuí a determinar la constant de l’aberració Fomentà l’aplicació dels procediments fotogràfics als estudis astronòmics i collaborà en l’elaboració d’un atles fotogràfic de la Lluna i d’un mapa fotogràfic del cel

Fou catedràtic d’astronomia i geodèsia a la Universitat de Viena El 1873 fundà un observatori astronòmic privat i es dedicà principalment a l’estudi de la mecànica celeste Del 1870 al 1880, publicà un tractat sobre la determinació de l’òrbita dels asteroides i cometes i, més tard, organitzà els treballs que, després de la seva mort, constituïren un catàleg de tots els eclipsis de Sol i de Lluna des de l’any 1207 fins al 2163, conegut com a Canon der Finsternisse

Fou professor de matemàtiques a Rennes 1841 i Besançon 1846 i d’astronomia a la Universitat de París 1857 Fou també astrònom adjunt de l’observatori astronòmic de París Efectuà nombrosos estudis sobre la mecànica celeste i és autor d’una teoria respecte a l’origen de l’orografia lunar, segons la qual aquesta és deguda a les forces internes En el camp de les matemàtiques hom el pot considerar com el fundador de la moderna teoria de les funcions algèbriques de variable complexa És fill seu l’astrònom  Pierre Henri Puiseux

Fou professor d’astronomia a Montpeller 1849-82 Treballà, sobretot, en problemes de mecànica celeste, i considerà particularment els mecanismes de formació dels cossos sòlids celestes per contracció d’una nebulosa gasosa Estudià també les pertorbacions que una gran massa sòlida ja constituïda podia produir sobre la formació d’altres cossos sòlids a partir d’un núvol de gas, i arribà a la conclusió que existia una distància mínima al cos principal anomenada límit de Roche , a partir de la qual les pertorbacions produïdes per les marees permeten la condensació de nous cossos…