Resultats de la cerca

El senyal que rep cada antena s’enregistra en cintes magnètiques, juntament amb un control temporal donat per un rellotge atòmic Posteriorment s’analitzen i combinen els senyals de totes les antenes en un procés anomenat “correlació” Com que la resolució assolida per un interferòmetre és tant més gran com més separades estiguin les antenes que el formen, la tècnica de VLBI s’aplica per observar objectes a molt alta resolució, com són nuclis i jets de quàsars i microquàsars Quan les antenes estan separades per distàncies intercontinentals es poden arribar a assolir resolucions de…

Entrà en funcionament a mitjan 1999, amb la installació del primer dels quatre telescopis La capacitat collectora dels telescopis que formen el VLT treballant conjuntament és equivalent a un únic telescopi de 16 m de diàmetre, la qual cosa el converteix en el telescopi òptic més gran del món A més, hom disposa de tres telescopis auxiliars d’1,8 m de diàmetre, que poden treballar en mode interferomètric amb els telescopis principals, proporcionant imatges d’una alta resolució angular El rang de longituds observables amb el VLT comprèn des de l’ultraviolat proper fins als 25…

El telescopi espacial Spitzer, anteriorment anomenat SIRTF Space Infrared Telescope Facility , està previst que tingui una vida útil de 2,5 anys, durant els quals està obtenint imatges i espectres a unes longituds d’ona entre els 3 i els 180 microns Aquestes radiacions infraroges són absorbides per l’atmosfera terrestre i no poden ésser observades des de terra L’Spitzer és el telescopi infraroig més gran que s’ha llançat a l’espai fins ara Les seves característiques han permès estudiar, entre d’altres, les regions de formació estellar, els discs de pols al voltant d’estrelles…

Quan un cos celeste té la part no illuminada dirigida cap a la Terra no és visible, i hom diu que és en la fase nova Quan hom observa únicament una part del disc illuminada i aquesta part va augmentant cada dia, diu que és en la fase creixent , i si, per contra, va disminuint, és anomenada minvant Si el disc d’un cos celeste és observat perfectament rodó des de la Terra, hom diu que l’astre és en la fase plena La Lluna i els planetes inferiors poden presentar totes les fases esmentades, però els planetes superiors únicament es poden presentar en fase creixent o…

La missió té com a objectiu observar objectes celestes emissors d’ones ràdio aplicant interferometria de llarga base entre antenes de terra i l’antena en òrbita Com que HALCA és situat en una òrbita ellíptica, amb un apogeu de 21 000 km i un perigeu de 540 km, les línies de base que es poden obtenir d’aquesta manera són tres vegades més llargues que les abastables amb observacions basades únicament en antenes situades a la terra D’aquesta manera es poden obtenir mapes ràdio amb resolucions molt altes —per exemple, a 5 GHz la resolució pot superar el millisegon d’arc…

L’observació astronòmica i radioastronòmica demostra que les galàxies són uniformement repartides en tot l’Univers conegut sovint, però, aquesta homogeneïtat es trenca localment i forma conjunts de galàxies, els quals hom pot reconèixer per una major proximitat i pel fet de tenir algun tipus de moviment comú Aquestes associacions tenen un nombre variable de components, que pot anar des d’un parell de galàxies fins a alguns milers poden contenir galàxies de tots els tipus ellíptiques, espirals, irregulars, etc i les galàxies poden tenir totes les magnituds possibles,…

Les protuberàncies poden presentar diverses formes i comportaments, però en general hom les classifica en eruptives i quiescents Les protuberàncies eruptives són bastant brillants i es formen a les regions de les taques solars Sovint es presenten com a grans ponts de gas entre dues taques de polaritat magnètica oposada, i llur alçada dins la corona pot arribar a ésser de l’ordre de 40 000 km Les protuberàncies eruptives tenen probablement una certa relació amb les erupcions solars, perquè moltes vegades apareixen a llur entorn Les protuberàncies quiescents , també anomenades…

És format bàsicament per hidrogen en estat atòmic o ionitzat, amb densitats extremament baixes, de 10 a 100 àtoms per metre cúbic, si bé poden ser notablement més altes a l’interior dels cúmuls de galàxies