Resultats de la cerca

Es distingeix dels siderits i dels sideròlits per la poca quantitat de ferro i de níquel que conté meteorit

El seu valor és de 3 minuts, 56,56 segons de temps sideri o 3 minuts 55,91 segons de temps solar mitjà, quantitat que, sumada al dia sideri, donarà com a resultat el dia solar mitjà

El seu valor determina l’evolució de l’Univers Es representa per la lletra grega λ Introduïda, amb valor positiu, en els models cosmològics que intenten reproduir des d’un punt de vista fenomenològic l’acceleració de l’expansió de l’Univers, representa una força repulsiva que compensa la força de la gravetat a grans distàncies

La divisió del dia en 24 hores és una pràctica molt antiga, que possiblement fou suggerida pel fet que aquest nombre té una quantitat elevada de divisors Atès que existeixen diverses maneres de definir el dia, totes elles de durada distinta, les hores corresponents tenen també durades diverses Per això hom parla d' hora solar, d' hora sidèria, d' hora solar mitjana , etc

Són les galàxies més pròximes a la Galàxia, observables a ull nu i en forma de dos núvols lluminosos, molt tènues, semblants a dos fragments aïllats de la Via Làctia La més gran de les galàxies, anomenada Gran Núvol de Magalhães , és situada a la constellació de l’Orada i a una distància de 170 000 anys llum, té un diàmetre aparent de 5°, la magnitud aparent és 1,2 i l’absoluta -17,4, té una massa de l’ordre de 2 x 10 9 masses solars i sembla que és una galàxia espiral barrada en formació La més petita, anomenada Petit Núvol de Magalhães , és situada a la constellació del Tucà i a una…

En general, la lluminositat aparent que presenta l’estel en la fase de prenova és molt minsa i l’estel no és visible a ull nu, per la qual cosa hom pensava antigament que les noves eren veritables estels nous, i d’ací prové llur denominació L’augment de la lluminositat absoluta d’una nova té lloc en poques hores o, com a màxim, en pocs dies, i el valor d’aquesta lluminositat arriba fins a un màxim que és de 5 000 a 100 000 vegades més gran que el valor original Això significa que la lluminositat aparent de l’estel augmenta de 13 a 15 ordres de magnitud i que l’estel allibera durant aquest…

Durant el segle XIX hom acceptava que l’espai interestellar era completament buit Al començament del segle XX, el fet que en unes certes regions del firmament hom no veiés brillar cap estel feu pensar en l’existència d’importants condensacions de matèria que absorbien la llum dels estels que hi devia haver al darrere Posteriors observacions han confirmat aquesta hipòtesi La densitat mitjana del gas interestellar és de 0,1 àtoms per cm 3 , és a dir, de 10 - 2 4 g/cm 3 , i la densitat de la pols és de 10 - 2 6 g/cm 3 , bé que en certs llocs de l’espai la densitat del gas pot arribar fins a…

El camí que hom segueix normalment és el d’escriure l’equació del moviment per als dos cossos principals, és a dir Sol-planeta, o bé planeta-satèllit, i considerar la influència dels altres astres com a correccions que hom aplica a la solució de l’equació dels dos cossos Per a introduir aquestes correccions existeixen dos mètodes principals el mètode de les pertorbacions generals i el de les pertorbacions especials El primer mètode ha estat emprat des del començament del s XIX, i un dels seus èxits principals fou la predicció de l’existència de Neptú i de la seva trajectòria El segon mètode…

Un fotó procedent de l’objecte estudiat incideix sobre un fotocàtode i en desprèn un electró aquest fotoelectró és guiat per una lent electrònica cap a un dispositiu multiplicador, de manera que d’aquest brollarà una gran quantitat d’electrons que, en incidir en una pantalla fluorescent, fa una taca lluminosa extensa Una càmera de televisió evidencia aquesta incidència i un ordinador compta el nombre d’esdeveniments unitaris que s’esdevenen a cada pícsel de la pantalla El resultat és una representació numèrica digitalitzada de la imatge que pot ésser tractada per l’ordinador o…

La radiació electromagnètica transmet energia, té una quantitat de moviment i, per tant, exerceix una pressió sobre les superfícies contra les quals xoca En el cas d’una ona electromagnètica plana que incideix normalment sobre una superfície perfectament absorbent, la pressió P és donada per la fórmula P = ε E 2 /3 , on E és la intensitat del camp elèctric i εla constant dielèctrica del medi En el cas que la superfície sigui perfectament reflectora, la pressió és el doble del valor donat per la fórmula anterior La pressió de radiació és molt petita, però és capaç de produir…