Resultats de la cerca

La ullera consta, essencialment, de dues lents biconvexes i convergents la primera, anomenada objectiu , forma la imatge de l’objecte observat, i la segona, anomenada ocular , permet d’observar aquesta imatge L’objectiu sol anar collocat en un dels extrems del tub, i la imatge dels objectes observats es forma a l’interior d’aquest El tub serveix com a suport per a les lents i, alhora, impedeix que arribi llum difusa provinent de l’exterior al pla focal Una ullera per a l’observació terrestre cal que doni, evidentment, una imatge dreta, i per això han estat ideats…

A causa de l’orientació particular de l’eix de gir, el tub d’aquests aparells únicament es pot moure en el pla del meridià Aquest aparell, conegut també amb el nom de cercle meridià , serveix per a la determinació del moment en què passa pel meridià d’un lloc un astre determinat i la declinació d’aquest mateix astre en aquest moment Es tracta, per tant, d’un aparell indispensable per a la determinació del temps i per a la resolució de diversos tipus de problemes geodèsics El disseny i la construcció de les ulleres meridianes és una tasca molt complexa, perquè són uns instruments molt precisos

L’eix de gir és parallel a l’eix del món, i el moviment té lloc en un pla parallel al pla de l’equador Normalment les ulleres equatorials tenen un dispositiu mecànic que els dóna un moviment de gir amb una velocitat constant que compensa el moviment de rotació de la Terra, la qual cosa els permet de romandre dirigides cap a un punt del firmament prèviament escollit Actualment la majoria de les ulleres són construïdes d’aquesta manera, i molt especialment les més potents

Consistia en una ullera que podia girar al voltant d’un eix horitzontal fixat molt sòlidament en una paret vertical Les rotacions de la ullera eren determinades per la lectura d’un cercle graduat marcat a la paret

La determinació del pas de certs estels pel meridià d’un lloc és emprada per a efectuar determinacions horàries i també per a resoldre problemes d’astronomia de posició Els instruments que hom fa servir per a efectuar aquesta determinació són principalment la ullera de passos o ullera meridiana i l' astrolabi

El sextant marí consta d’un bastidor amb una empunyadura que permet d’agafar-lo, i a la seva part inferior porta un limbe graduat que abasta un arc de 60° o, en l’actualitat, més generalment de 80°, malgrat ésser mantingut el nom de sextant Una alidada que gira al voltant d’un eix que passa pel centre de la circumferència, de la qual el limbe és un arc, porta en el seu extrem un nònius que es desplaça sobre la graduació del limbe Perpendicularment al pla d’aquest darrer hi ha dos miralls l’un, M , és fixat a l’alidada i es mou amb aquesta, mentre que l’altre, m , és fixat al bastidor i per…

Consisteix en un prisma de vidre, situat davant una ullera, i un horitzó artificial de mercuri, situat davant i a la part inferior del prisma N'hi ha dos tipus el de 60° prisma equilàter i el de 45° El de 60° el més conegut és disposat, pel seu ús, horitzontalment, encarat a la vertical d’un estel, de forma que l’observador vegi alhora, a través de la ullera, l’estel i la seva imatge reflectida a l’horitzó artificial El moment que coincideixen les dues imatges, la distància zenital és de 30° i hom anota llavors l’hora De les observacions amb l’astrolabi de prisma hom…

Fou edificat entre els anys 1763 i 1798 al turó de Torre Alta, a càrrec de la marina espanyola, de la qual depèn actualment Entre els seus instruments destaquen un telescopi equatorial fotogràfic i una ullera meridiana A partir del 1791 començà la publicació de l' Almanaque náutico , que conté els elements de les òrbites dels planetes i de la Lluna, com també llurs posicions al firmament i les del Sol A més, conté les posicions de gairebé un miler d’estels escollits entre els visibles a ull nu Durant molts anys, el meridià de San Fernando serví com a meridià de referència en els…

Situat a una altitud de 413 m, en un contrafort de la muntanya del Tibidabo , a Barcelona, inicialment fou projectat al cim per Josep Domènech i Estapà  i  Eduard Fontserè  el 1895 Construït a l’emplaçament actual sota la direcció del primer, amb l’assessorament científic de Josep Comas i Solà , l’edifici actual es deu al suport econòmic de Camil Fabra Inaugurat el 7 d’abril de 1904 pel rei Alfons XIII, en fou primer director el mateix Comas i Solà El 1912 la direcció es desdoblà i les seccions meteorològica i sísmica foren confiades a Eduard Fontserè Una part de la secció astronòmica, la…