Resultats de la cerca

El camí que hom segueix normalment és el d’escriure l’equació del moviment per als dos cossos principals, és a dir Sol-planeta, o bé planeta-satèllit, i considerar la influència dels altres astres com a correccions que hom aplica a la solució de l’equació dels dos cossos Per a introduir aquestes correccions existeixen dos mètodes principals el mètode de les pertorbacions generals i el de les pertorbacions especials El primer mètode ha estat emprat des del començament del s XIX, i un dels seus èxits principals fou la predicció de l’existència de Neptú i de la seva trajectòria El segon mètode…

A causa de la precessió, cadascun dels pols de l’eix de la Terra coordenades astronòmiques descriu, sobre l’esfera celeste, una línia circular entorn del pol de l’eclíptica, i la nutació fa que aquesta línia circular sigui sinuosa Si només existís la nutació, cada pol de l’eix terrestre descriuria una ellipse, en sentit retrògrad i amb un període de 18 anys i 7 mesos, el semieix major de la qual, anomenat també constant de la nutació , seria de 9,21’, i el semieix menor, de 6,86’ La nutació fou descoberta per JBradley el 1748 a partir d’una sèrie d’observacions de les posicions d’uns quants…

Antigament, Hiparc de Nicea havia classificat els estels visibles a ull nu segons una escala de magnituds, en la qual assignà la magnitud 1 als més brillants i la 6 als menys brillants Actualment, hom defineix la magnitud aparent a partir de l’anomenada llei de Pogson , segons la qual la diferència de les magnituds aparents de dos astres m A - ms B és relacionada amb les illuminacions E A i E B que els astres produeixen a la superfície de la Terra per l’expressió m A - m B = 2,5 log 1 0 E B /E A , el coeficient de proporcionalitat de la qual, així com també l’origen d’escala, han estat…

En el cas dels astres que pertanyen al sistema solar, hom pren com a línia de base el radi equatorial de la Terra, i la parallaxi és anomenada parallaxi diürna o geocèntrica En el cas d’astres no pertanyents al sistema solar, hom pren com a línia de base el semieix de l’òrbita de la Terra, i la parallaxi és anomenada parallaxi anual A partir de la parallaxi d’un astre i només amb procediments trigonomètrics, hom pot determinar la distància de l’astre a la línia de base Aquest procediment trigonomètric per a mesurar distàncies estellars no pot ésser utilitzat per als astres…

Fins al començament del s XX, aquest terme fou utilitzat per a indicar tant els núvols de matèria interestellar de la Galàxia com les galàxies exteriors, puix que, a causa de la poca potència dels instruments d’observació, els dos tipus d’objectes celestes presentaven un aspecte semblant Actualment, però, aquesta segona accepció ha estat abandonada per tal d’evitar confusions Les extensions abastades aparentment per les nebuloses van des d’un màxim de 3° a la nebulosa d’Orió fins a no presentar pràcticament cap diàmetre mesurable El diàmetre real d’una nebulosa és d’uns quants…

Els límits de l’atmosfera estellar no són pas ben definits, ni cap al centre de l’estel, ni cap enfora d’una banda, les capes més exteriors anomenades cromosfèriques no contribueixen gaire a la formació de l’espectre i, per tant, no són estudiades com formant part de les atmosferes estellars d’altra banda, hom tampoc no hi considera incloses les capes més profundes, per tal com llur radiació és absorbida per les capes superiors i no arriba a l’observador Resta així una atmosfera estellar de gruix variable, però que sempre és reduïda en relació amb el radi R de l’estel, la qual…

Un dels més espectaculars fou detectat per el coronògraf LASCO, embarcat a SOHO, el 15 de gener de 1996 Les ejeccions de núvols coronals de plasma són el resultat d’una expansió dels camps magnètics coronals tancats en forma d’erupcions transitòries de massa són coneguts també com a CME Coronal Mass Ejections Són els agents conductors dels xocs magnetohidrodinàmics que es propaguen pel medi interplanetari, la segona forma d’expulsar material coronal a l’espai la primera són els dolls de vent solar d’alta velocitat d’un forat coronal Les observacions dels CME es realitzen utilitzant…

Un radiotelescopi és constituït essencialment per una superfície collectora metàllica de grans dimensions, que recull les ones radioelèctriques que provenen d’un astre llunyà i les fa arribar a una petita antena, la qual les envia a un detector Aquest aparell és connectat a un instrument d’anàlisi, que estudia les radiacions rebudes, i a un sistema d’enregistrament, que n'enregistra els resultats Les qualitats més importants d’un radiotelescopi són la sensibilitat i el poder separador La sensibilitat d’un radiotelescopi, igual que per a un telescopi normal, depèn de la superfície collectora…

El mot planeta , que significa “errant”, fou utilitzat en l’antiga astronomia geocèntrica per a designar els set astres que són visibles a ull nu i que es desplacen lentament respecte als estels del firmament Aquests astres eren el Sol , la Lluna , Mercuri , Venus , Mart , Júpiter i Saturn Amb l’adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic que té un precedent en la d’Aristarc de Samos la Terra fou considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna deixaren d’ésser-ho per tant, el nombre de planetes fou reduït a sis astronomia L’any 1781 Herschel descobrí Urà  i l’any 1846 Galle descobrí…

Els telescopis són constituïts en essència per un tub un dels extrems del qual és obert i l’altre té un mirall còncau de forma parabòlica mirall primari que fa el mateix paper que la lent objectiu de la ullera astronòmica Aquest mirall té la propietat que els raigs de llum que arriben parallelament al seu eix, és a dir, que provenen d’un objecte situat a una distància infinita, com és el cas d’un estel, es reflecteixen en un mateix punt, anomenat focus Els miralls parabòlics dels telescopis, quan hom observa un objecte molt llunyà, presenten dos avantatges principals respecte a les lents de…