Resultats de la cerca

La G majúscula llatina deriva gràficament de la C amb un afegitó inferior que es retreu endins La G clàssica de les inscripcions romanes consta, doncs, d’un semicercle a l’esquerra lleugerament tancat per dalt i que té l’extrem inferior corbat endins El ductus de la G capital rústica elegant consta de tres traços, l’ordre dels quals era primer, el semicercle que comprèn l’esquena i la base segon, el traç complementari que baixa tangent cap a la dreta i tercer, la part superior, lleument convexa, amb tendència, però, a l’horitzontalitat Amb la cursivització hom tendí sovint a unir en un de sol…

El nom ve del moviment dels bous en llaurar boustrophēdón L’exemple més conegut és la inscripció dita pedra negra , del fòrum romà s VI aC

L’escriptura és feta de dreta a esquerra, per tal que la lectura sigui possible en el sentit normal, per la cara dels relleus

La M llatina, com gairebé tot aquest alfabet, deriva directament de les lletres grega i etrusca corresponents, alhora procedents de les formes fenícies La M clàssica romana constava de quatre pals, traçats en quatre temps el primer, vertical, descendent lleugerament de dreta a esquerra el segon arrencava de la part superior de l’anterior i baixava cap a la dreta el tercer era parallel al primer i finia a l’extrem inferior del segon i el quart començava a la part superior del tercer i anava parallel al segon, és a dir, en direcció descendent cap a la dreta…

D’una certa complexitat inferior, però, a la del sistema sumeroaccadi, fou influït, potser, per aquest quant als principis que el regeixen Es tracta d’una escriptura pictòrica, en la qual paraula i imatge estan estretament relacionades D’ací la importància dels ideogrames , o signes mot, que reprodueixen fidelment allò que hom vol designar una casa, un home, etc Altres elements són els fonogrames , que poden ésser triliterals tres consonants, biliterals i uniliterals, o signes alfabètics 24 en total els determinants d’idea , que, a diferència dels del sistema sumeroaccadi, van sempre darrere…

Les característiques més remarcables són la inclinació a la dreta, l’accentuat relleu i la simplicitat dels tipus L’estil calligràfic varia segons els països A la corona catalanoaragonesa hom començà a emprar-la a l’època de Joan I 1387-96

Tal com diu el nom, es tracta de l'ípsilon grega passada al llatí, de primer en la seva forma occidental, V , i després admesa en la forma oriental, Y , en el segon apèndix de l’abecedari La Y romana clàssica consta de dos traços el primer, que començava a dalt, a l’esquerra, baixava oblic, continuava vertical i acabava amb un reforç a la base el segon pujava oblic del centre del traç primer en direcció a la dreta i acabava amb una mena de reforç corbat a la dreta Amb la velocitat cursiva tots dos traços foren escrits a vegades en un sol temps, és a dir, sense alçar…

Deriva de la minúscula gòtica italiana, és dreta o inclinada vers l’esquerra, amb trets contrastats gruixuts i prims i abreviatures llargues per tal d’evitar les imitacions S'anà estrafent tant, que calgué acompanyar-la d’una transcripció en lletra normal Lleó XIII la suprimí el 1878

Pot ésser datada del s III ençà, i deriva de l’escriptura sabea del sud d’Aràbia És escrit d’esquerra a dreta, i consta de vint-i-sis consonants vint-i-quatre de manllevades a l’escriptura sabea i dues de creació pròpia, cadascuna de les quals pren formes diferents en ésser-li unit un dels set sons vocàlics

Creada, segons la tradició, pel déu Brahmā, és derivada probablement d’un alfabet sud-semític, adaptat posteriorment a les condicions fonètiques de les llengües indoàries es distingeix especialment en el sentit de l’escriptura, d’esquerra a dreta, i en el fet de notar les vocals Ha donat lloc a la majoria dels alfabets actuals estesos per l’Índia i l’Àsia del sud-est