Resultats de la cerca

La forma més antiga i més simple d’obtenir l’efecte estètic era d’escriure-la al marge del text, sistema que perdurà llargament manuscrits de Ripoll i d’altres escriptors catalans L’ornament més antic s VI consisteix en entrellaçaments i elements geomètrics Ben aviat s’exornaren amb figuracions florals, zoomorfes i antropomorfes sovint les figures són monstruoses o estrafetes per tal de donar-los la forma de la lletra corresponent La caplletra aparegué més tard, emmarcant una escena allusiva al text o bé inclosa dins l’escena mateixa Amb la impremta les caplletres continuaren…

Gràficament no és sinó dues vv juxtaposades, ben aviat unides i sovint encreuades v Als països del N d’Europa, on aparegué segle VIII, i a Catalunya segle IX, de primer era escrita amb dues uu Ben aviat segle X passaren a VV majúscules, pel fet de tractar-se d’inicial de mot, especialment en els antropònims gòtics i germànics derivats, per exemple, de Walt - Gualter, War - Guarner, Garí, Wil - Guillem, Wig - Guifré, etc La W , w uu , vv també apareix esporàdicament en alguns noms com Wivas i mots com ewangelium , per ultracorrecció gràfica, que no perdurà La grafia w…

Tenen com a característica la recerca de formes ornamentals que els donen distinció i elegància, obtingudes tant per l’allargassament del cos de les lletres com per l’estirament i la decoració dels traços llargs També és característica llur perduració volguda, que les sostreu a l’evolució normal de les altres escriptures coetànies Un cas típic ha estat el de la usada a la cancelleria pontifícia del segle XV, que perdurà estrafeta fins al segle XIX Fou notable l’escriptura reservada a la cancelleria imperial romana als segles IV i V, derivació sense continuïtat de la cursiva comuna clàssica s’…

La B majúscula llatina prové de la B grega clàssica, que al seu torn deriva de formes semítiques passades al fenici i a l’hebreu beth , que significa ‘casa’ o ‘tenda’, derivada del jeroglífic que sembla representar el pla d’una casa L’evolució de la B llatina fou més ràpida que no pas la de la A i presenta algunes peculiaritats notables La seva estructura primitiva, escrita amb ploma ampla, consistia bàsicament en tres traços el primer, vertical, gruixut el segon i el tercer, semicirculars, prims-gruixuts-prims, juxtaposats l’un sota l’altre a la dreta La B capital de les inscripcions…

La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…

Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…

El nom, que no té res a veure amb els gots, li fou donat pels humanistes amb la significació de bàrbara Aquest nou tipus de lletra aparegué ja al s XII a França, i durà fins al s XVI però el període típicament gòtic va del s XIII al XV, bé que en alguns llocs, com Itàlia, fou desbancat als s XIV-XV per la lletra humanística, i, en canvi, a Alemanya ha perdurat fins al s XX Cal buscar-ne l’origen en la lletra carolina precedent, que evolucionà cap a un manierisme amb exageracions en el traçat Cal distingir dos gèneres d’escriptura gòtica la librària, dreta i calligràfica, i la documental,…

El seu desenvolupament en les distintes regions presenta característiques i duració variables Cal distingir-ne dues formes la cursiva i la minúscula, ambdues derivades de l’escriptura comuna nova del Baix Imperi Romà No fou fins a la segona meitat del segle VII que començà a caracteritzar-se, a la fi del domini visigòtic, i a distingir-se de les escriptures usades en altres regnes germànics La cursiva visigòtica derivà els seus principals elements distintius dels nexes produïts per la velocitat, els quals, en perdre rapidesa, restaren fixats com a parts essencials de certes lletres i formes…

Característiques de la paleografia El subjecte de la paleografia és tota mena d’alfabets i d’escriptures des de l’antiguitat fins a l’època actual El seu objecte primer és la lectura i transcripció correcta del text escrit però tan important o més, com a objectiu ulterior, és datar i localitzar les escriptures que no duen indicació de temps o de lloc Com a ciència auxiliar, projecta la seva llum directa sobre la codicologia, la diplomàtica, la papirologia, l'epigrafia, la tipografia, etc, qualsevol que sigui la forma externa del document i el material utilitzat, ja que totes tenen com a…

La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…