Resultats de la cerca

Atès que les premisses poden ésser universals afirmatives A, universals negatives E, particulars afirmatives I i particulars negatives O, les possibilitats de combinacions entre premissa major i menor en el sillogisme són de 16 modes AA, AE, AI, AO, EA, EE, etc i, com que aquests 16 modes es donen en cadascuna de les quatre figures que el sillogisme pot tenir segons la posició del terme mitjà en les premisses, el nombre total de figures que els modes assoleixen en el sillogisme és de 64 D’aquestes, tanmateix, només unes quantes són considerades com a lògicament…

Objecte d’anàlisi i sistematització pràcticament exhaustives en l’anomenat Òrganon aristotèlic, el sillogisme, l’estudi del qual integra la sillogística , no és l’única possibilitat d’argument deductiu, bé que l’influx d’Aristòtil determinà una identificació exclusiva entre l’un i l’altre, amb la corresponent reacció antisillogística, per exemple, de Descartes Pel que fa a la relació entre les premisses del sillogisme —anomenades respectivament major i menor , pel fet que la primera inclou el predicat P i la segona el subjecte S, que són recollits en la proposició conclusiva—,…

Identificada sovint, tot i que no pugui ésser-ho, amb el sillogisme, n'és la forma més usual Com a mètode cognoscitiu, sol ésser contraposada a la inducció Hom distingeix la deducció constructiva o demostració, en la qual la conseqüència deduïda suposa un avanç per al pensament, de la simple deducció formal , en què la conclusió —implícitament continguda en les premisses— no hi afegeix res de nou

Qualsevol cadena de demostracions ha d’arrencar d’un conjunt finit de premisses no demostrables, els axiomes Aquest conjunt és anomenat el sistema dels axiomes de la teoria deductiva, i els enunciats que són demostrats a partir dels axiomes s’anomenen teoremes Identificada, en la teoria platònica, amb la definició, Aristòtil la considerà com un procés superior, adreçat a extreure, mitjançant el sillogisme, una conclusió a partir d’unes premisses certes L’escolàstica s’adherí a l’esquema aristotèlic i n'elaborà una classificació propter quid , ad intellectum , ad…

En una implicació P ⇒Q, P és la premissa i Q la conclusió

Sovint parteix de premisses vàlides, o bé que hom jutja vàlides, per a desembocar en una conclusió inadmissible però que sembla conforme a les regles formals del raonament i que hom no sap com refusar

Només consta, doncs, de dues proposicions, l’antecedent i el consegüent

Sovint identificable amb l'antinòmia i àdhuc amb l'aporia, la paradoxa, que té un significat més ampli que l’una i l’altra, sol ésser tipificada en l’afirmació del mentider, quan diu “ara dic mentida” si és veritat que diu mentida, és que menteix, però està dient la veritat, o sia que no està mentint i, si no és veritat que diu mentida, menteix, però no és veritat que digui mentida Les paradoxes d’aquesta mena, consistents en una autoreferència i que solen ésser típiques en les anomenades paradoxes semàntiques o lingüístiques, han estat estudiades des de sempre i hom…