Resultats de la cerca

Sovint identificat amb el sofisma, se'n diferencia perquè no és usat amb la intenció de confondre l’adversari Kant distingeix, a la Crítica de la raó pura , entre paralogismes formals , falsos en virtut de la forma, i paralogismes transcendentals , que rauen en la pròpia natura humana i incorren en una “illusió que hom no pot evitar, però que pot ésser esbrinada” aquests paralogismes són quatre el de la substancialitat del jo, el de la simplicitat de l’ànima, el de la personalitat del subjecte i el de la idealitat o problematicitat de l’existència dels objectes dels sentits…

En distingeix dues sèries, els absoluts i els relatius Els primers són conceptes transcendentals de valor, és a dir, perfeccions divines que en Déu coincideixen entre elles i són copiades diversament com en un espill per les creatures En l' Ars magna primitiva són setze, però després en la versió definitiva de l' Ars ultima es redueixen als nou següents bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i glòria Els segons són conceptes transcendentals de relació i expressen els diversos modes possibles de relacionar-se entre ells els principis absoluts Són els nou…

Així, hom ha distingit tradicionalment entre l' oposició per contradicció la d’ésser i no-ésser, l' oposició per privació la de visió i ceguesa, l' oposició per contrarietat la de virtut i vici i l' oposició relativa la de pare i fill En la lògica aristotèlica l’oposició per contradicció en què no poden ésser veritables o falses alhora ambdues proposicions es dóna entre proposicions del tipus A universal afirmativa i O particular negativa, i entre les de tipus E universal negativa i I particular afirmativa, mentre que l’oposició per contrarietat en què ambdues proposicions no…

Enunciat en la fórmula “A és A”, el principi d’identitat trobà en Parmènides la interpretació, segons sembla, més radical l'ésser és el que és, eternament i immutablement determinat intrínsecament Aristòtil considerà no solament la comprensió més immediata de la identitat identitat numèrica “una cosa és allò que és”, sinó també una altra de basada en la còpula del judici identitat específica, la qual exigeix identitat de qualitats, no pas d’objecte

Hom distingeix entre diversos tipus de suposicions segons el criteri de significació que hom adopti Entre algunes de les suposicions més comentades hom pot esmentar la suposició discreta , en la qual el terme afecta un nom propi, la suposició material , que consisteix en l’ús d’un terme referit a ell mateix com a tal i no respecte a l’entitat que designa, la suposició comuna , en la qual un terme pot aplicar-se a diversos individus de la mateixa classe, i la suposició natural , que és la suposició comuna aplicada a tots els individus de la mateixa classe L’estudi de la suposició i dels seus…

Identificada sovint, tot i que no pugui ésser-ho, amb el sillogisme, n'és la forma més usual Com a mètode cognoscitiu, sol ésser contraposada a la inducció Hom distingeix la deducció constructiva o demostració, en la qual la conseqüència deduïda suposa un avanç per al pensament, de la simple deducció formal , en què la conclusió —implícitament continguda en les premisses— no hi afegeix res de nou