Resultats de la cerca

Divinitat solar, el seu símbol era el picaflor

Apareix a l’escultura mesopotàmica i posteriorment ha estat un tema freqüent sobretot en les arts decoratives especialment del manierisme La seva significació resta desconeguda, però hom suposa que originàriament era un símbol de la vigilància i la protecció En heràldica hom el sol representar rampant o també passant

Fill de Persèfone per obra de Zeus, de qui rep el símbol de la serp El seu culte, popular i assimilat al de Dionís, era esotèric, i el ritu d’iniciació comprenia una mort i una resurrecció i la unió simbòlica amb el déu Fou venerat a Roma al s II aC

Personifica el sol i regeix l’àmbit del cel És considerada com l’origen diví del poble japonès, fundadora de l’estat i avantpassada directa de l’emperador El seu santuari principal és el temple d’Ise, on és conservat el mirall que deixà als seus descendents com a símbol d’ella mateixa

Esdevingué molt popular en el culte domèstic Els fenicis l’adoptaren i en difongueren el culte, i hom en troba figuretes a Cartago i a Tharros A Eivissa donà probablement nom a l’illa Ibusim , en llatí Ebusus , i és el símbol gairebé únic de les monedes encunyades durant l’època púnica Els numismàtics eivissencs l’anomenen Cabir

Habitaven l’"illa dels benaurats” localitzada al peu del mont Atles i amb l’ajut d’un drac custodiaven, en un jardí admirable, l’arbre de les pomes d’or, símbol de la fecunditat i de l’amor Segons Hesíode, són filles de la Nit, però hom les considera també filles de Zeus o d’Atlant i les anomena Egle, Erítia i Hespera

Fins a un cert punt la mitologització correspon al procés d'idolatria o hipostatització del significat en la mesura que aquest ja no és pres com a símbol que remet a quelcom diferent, ans com a significat mateix La ulterior elaboració racional que d’aquesta identificació entre significant i significat comporta la mitologització és precisament l’objecte contra el qual es dirigeix la desmitologització

Mentre que aquest representava l’amor feliç, Ànteros era el símbol de l’amor dissortat Es distingien en la plàstica pel color dels cabells els d’Eros, rossos els d’Ànteros, negres Bé que les estàtues de tots dos acostumaven a presidir els gimnasos amb les d’Hèrcules i Hermes, les representacions d’Ànteros al món grec i romà són molt menys corrents que les d’Eros

Era representada amb una roda, símbol de la volubilitat de les seves resolucions, o amb la mà al timó, representació del seu poder de decisió Sembla que Servi Tulli n'introduí el culte a Roma, on el més notable dels temples que hom li dedicà és el de la Fortuna Viril s I, ben conservat En el camp de l’escultura es destaca l’anomenada Fortuna d’Antioquia , obra d’Eutíquides s IV aC còpia romana als Musei Vaticani

Rei de Xipre, s’enamorà d’una escultura d’Afrodita, la qual, per tal de complaure'l, donà vida a l’estàtua De la unió d’aquesta amb Pigmalió nasqué Pafos El mite és esmentat, entre d’altres, per Ovidi i també per Virgili a l' Eneida La versió que fa de Pigmalió l’autor de l’estàtua ha estat represa per nombrosos escriptors des de l’edat mitjana, que han convertit el mite en símbol del poder inspirador de l’amor D’entre aquestes recreacions destaquen les de Jean de Meung al Roman de la Rose 1275-80, les obres teatrals homònimes de JJ Rousseau 1770 i GBShaw 1913 i el poema de…