Resultats de la cerca

Admirador de Nietzsche i de Rimbaud, freqüentà els cercles futuristes italians i combinà, en poesia, les seves experiències culturals amb les recents innovacions estètiques Tret de Canti Orfici 1914, la seva obra fou publicada pòstumament Inediti 1941, Taccuino 1949 i Taccuineto faentino 1960

La seva obra principal és Istoria della Compagnia di Gesù 1650-73 Publicà biografies d’alguns jesuïtes i tractats de literatura, de ciències naturals i d’espiritualitat Fou defensor de Galilei després de la condemna d’aquest És considerat un dels clàssics italians

Amic de Mazzini, fou condemnat a mort per contumàcia 1833 i visqué molts anys exiliat a Anglaterra Escriví moltes novelles en anglès les més conegudes, Lorenzo Benoni 1853 i Il dottor Antonio 1855, són una crònica sobre la vida dels joves patriotes italians del Risorgimento És autor també del llibret del Don Pasquale 1842 de Donizetti

La seva poesia evolucionà d’un primitiu hermetisme a un posterior intimisme Per strade di bosco e di città 1954, L’apparenza non inganna 1966, Pietà dell’atmosfera 1970, Replay 1980,  Climax 1990, Per strade di bosco e di città 1994,  Poesie 2000, etc Publicà nombrosos estudis sobre els principals pintors i artistes moderns i contemporanis, especialment italians

Professor de francès a Roma, dirigí l’Institut del Teatre S'inicià amb articles sobre Baudelaire i altres autors francesos i italians, recollits en part en Il cortegiano francese 1943 i Studi 1947 Altres obres interessants són Il paradiso della ragione 1960, La scuola dei sentimenti 1963, Vita, avventure e morte di Don Giovanni 1966, I fantasmi dell’opera 1971, La caduta della luna 1973, sobre Pirandello, i L’angelo della notte 1979, sobre Proust

Pertangué a l’Arcàdia amb el nom d’Eulibio Berentiatico Preceptor, a Londres, del fill de Jordi II d’Anglaterra, compongué melodrames i promogué la publicació de nombrosos clàssics italians La seva producció poètica és aplegada en tres llibres De poetici componimenti 1763 La seva poesia, una de les més significatives i originals del gust de l’arcadisme i rococó, arriba a un equilibri extraordinari sobretot en les Elegie i en els Endecasillabi , de línia melòdica i amb relleus gairebé pictòrics

Periodista de professió, les seves novelles versen sobre el món dels immigrats italians als Estats Units, molt especialment en l’aspecte de les vinculacions d’aquests a la màfia Aconseguí una notable popularitat, sobretot a partir de l’adaptació al cinema de la seva novella The Godfather 1969 per FFCoppola el 1972 Altres novelles seves són The Dark Arena 1955, The Fortunate Pilgrim 1964, Inside Las Vegas 1977 i Salvatore Giuliano 1984, sobre el bandoler sicilià d’aquest nom, The Fourth K 1991, The Last Don 1996 i, pòstumament, Omertà 2000

Diputat pel partit socialista des del 1968, el 1976 esdevingué secretari general d’aquest partit Fou cap de govern en 1983-86 i posteriorment retornà al seu escó de diputat En descobrir-se, el 1992, la seva implicació en diversos escàndols de corrupció relacionats amb el finançament dels partits polítics, hom inicià un procés contra ell El 1993 dimití la secretaria general del PSI i fugí a Tunísia l’any següent, que fou condemnat a presó in absentia pels tribunals italians El 1998 li foren retirats part dels càrrecs És autor de Socialismo e realtà 1973 i Costruire il futuro 1977

Prengué part en tots els moviments d’avantguarda italians, des del futurisme al Novecento Després d’una estada a París 1899-1907, on conegué el món cultural francès i l’escola de París, tornà a Florència i, amb els seus amics Papini i Prezzolini, fundà, el 1913, les revistes La Voce i Lacerba , des de les quals donaren la batalla pel futurisme i el coneixement de l’avantguarda europea El 1914 fou ja clarament futurista i féu la part més interessant de la seva producció Fruita i licors 1915 Però un any més tard canvià de parer i reculà cap a posicions del moviment Novecento

Alumne d’A Momigliano a Pisa, es formà després com a filòleg a l’escola florentina de M Barbi i M Casella Fou professor a la Universitat de Pàdua 1953-2004, vicepresident 1972-95 i president 1995-95 de la Fundació Giorgio Cini de Venècia i rector de la Universitat de Bèrgam 1968-72 Treballà sobre diferents períodes i autors italians, però excellí sobretot pels seus estudis sobre Boccaccio i per l’edició de les Rime, Amorosa visione, Caccia di Diana i, especialment, del Decameró un manuscrit original del qual tingué, a més, la fortuna de trobar Cal destacar les obres  Boccaccio…