Resultats de la cerca

En sortiren trenta-sis números, del 17 de febrer al 15 d’octubre de 1840 Fou la primera publicació valenciana illustrada amb litografies Expressava un Romanticisme influït per Ossian, Young, Chateaubriand i Byron Interrompuda la publicació per Bonilla per editar la segona època d' El Mole -, inicià una nova etapa el 5 de març de 1854, amb la collaboració de Joan Ortiz Máiquez, també com a setmanari tingué una vida més curta i un caràcter menys abrandat

En sortiren vint-i-cinc números Des del número 3 fou bilingüe Tingué difusió arreu del País Valencià i al Principat Se subtitulava “periòdic defensor dels que treballen i no mengen, enemic acèrrim dels que mengen i no treballen” Fou repetidament multat pel governador Josep Botella, que en recollí el número 26 que no veié la llum i suspengué el periòdic Era d’orientació anarcocomunista, relacionada amb els grups de Gràcia i els andalusos “pedrotistes”

Imitava els “Caxón de Sastre” madrilenys contemporanis, tenia caràcter literari i era molt deslligat de l’actualitat

Fou el resultat de la catalanització de l’entitat Acció Popular Defensava, sovint polèmicament, allò que considerava la doctrina de l’Església, però era refractari a la uniformitat dels catòlics en política N'era director Josep M Gich, i redactor en cap, JCivera i Sormaní hi collaboraven Ramon Rucabado, Jaume Raventós, Manuel de Montoliu, Josep M Llovera, Lluís Carreras, Ferran Valls i Taberner i Antoni Griera, entre altres

Era l’òrgan del Partit Comunista de Catalunya, adherit al Partido Comunista de España N'eren els principals collaboradors Antoni Sesé, Hilari Arlandis, Pere Ardiaca, Lina Òdena i Ramon Casanellas

Inspirat en setmanaris catòlics europeus i en l’esperit renovador del concili II del Vaticà , fou creat gràcies a l’impuls dels sacerdots Joan E Jarque  i Francesc Melgosa, els quals en concretaren la realització Des del primer moment fou concebut com una publicació de la premsa corrent a Catalunya, dedicada a la informació religiosa dels cristians de les diòcesis catalanes, sense vinculació jurídica amb cap d’elles, ni tampoc amb cap orde, congregació, institut o moviment El mateix Joan E Jarque en fou el primer director, fins el 1993 Successivament han ocupat el càrrec Manuel Valls 1993-98…

Finalment es transformà en Catalunya 1913-14, dirigida per Josep Carner Responia a un moment de cristallització del Noucentisme i es proposava de difondre les obres i el pensament de Catalunya per Castella i l’Amèrica Llatina Sota la influència de la Lliga Regionalista i especialment de Prat de la Riba, féu de portaveu d’un grup d’intellectuals joves —Carner, Ors, Homs, etc—, des del camp de la literatura i el pensament fins al de la pedagogia, l’economia i la sociologia Publicà importants números monogràfics, com el titulat El ideal de la juventud catalana en el momento presente 1911, de to…

Els seus collaboradors procedien de la Unió Catalanista i s’integraren més tard a la Lliga de Catalunya Àngel Guimerà, Claudi Omar, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba, Francesc Matheu, Apelles Mestres, Jacint Verdaguer Hi alternaven amb escriptors sabadellencs, com Pau Colomer, Pere Muntanyola, Antoni de Paula Capmany, el qual en fou director, i Manuel Folguera i Duran

Tingué tres èpoques 1907-14, 1919-25 i 1928-29 Del 1915 al 1918 fou substituït per “La Veu d’Inca”, títol imposat per un nou i efímer equip de redacció

Es declarà successivament republicà progressista fins el 1909, diari del partit radical fins el 1923, adquirit per l’"Indépendant”, òrgan de la democràcia de Prada fins el 1928, i, finalment, portaveu dels republicans unionistes fins el 1929