Resultats de la cerca
Es mostren 14 resultats
usatge
Història del dret català
Cadascun dels costums recollits en els Usatges de Barcelona.
dret de peixateria
Història del dret català
Dret que percebien alguns municipis catalans o bé propietaris particulars, com a Barcelona, sobre el consum del peix que hom hi venia.
assemblea de pau i treva
Història del dret català
Als s. XI, XII i XIII, institució eclesiàstica que, amb cooperació del poder civil, reglamentava uns determinats períodes de descans en les ininterrompudes guerres privades.
La primera tingué lloc a Toluges, al comtat de Rosselló, amb assistència del bisbe Oliba de Vic, amb la clerecia, magnats i poble fidel del bisbat d’Elna el 1027 i establí la pau i treva des de l’hora de nona dels dissabtes a la prima del dilluns ningú no podia robar a clergues o monjos que anessin sense armes ni agredir-los, ni els laics que anessin a l’església o en tornessin, assaltar o violar temples ni la sagrera El concili de Narbona del 1054, on assistiren els bisbes de Girona i de Barcelona i un procurador del d’Urgell, confirmà els acords esmentats i en prengué de nous i…
veguer
Història del dret català
Al Principat de Catalunya i a Mallorca, autoritat delegada de la corona o d’una baronia en una demarcació, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa; el càrrec tingué l’origen en el primitiu de vicari, equivalent a substitut, lloctinent o representant.
Des del s X la denominació de veguer era aplicada, a voltes indistintament amb la de batlle, tant a qui exercia govern i jurisdicció pel comte o pel vescomte, com per barons A l’inici del s XIII, tanmateix, ja fou aplicada exclusivament a qui tenia la jurisdicció per delegació de la corona L’estatut dels veguers pròpiament dit començà amb Jaume I de Catalunya-Aragó, a la cort solemne de Barcelona de l’any 1228, en la qual hom disposà la coincidència de la demarcació de llur jurisdicció amb la dels bisbats, i posà un veguer per cada diòcesi el veguer havia de jurar el càrrec en presència del…
marca
Història del dret català
Dret de represàlia.
Com a dret de presa sobre mercaderies d’una nació enemiga, ja al regnat de Pere II 1283 hom en concedí, sota la forma de carta de marca o llicència de cors, a favor de ciutadans de Barcelona També s’imposà, a manera de punició, pel fet de comerciar amb “nacions prohibides” en general, les de l’Orient un precedent antic d’aquesta modalitat és la marca imposada a Gènova el 1323 Aquesta mesura s’anà transformant en una imposició més, a raó d’un tant sobre el valor de la mercaderia cinc diners per lliura durant la primera meitat del s XVI Aquest dret fou sovint empenyorat, al…
foragitat de pau i treva
Història del dret català
A l’edat mitjana, persona exclosa dels beneficis de pau i treva acusat de determinats delictes, sobretot contra la fidelitat, invasió d’esglésies, rebel·lió, violència, crims de lesa majestat o contra persones eclesiàstiques.
Als inclosos en les normacions donades en les assemblees de pau i treva i constitucions sobre la matèria, la constitució de Ferran I a la cort de Barcelona del 1413 afegí els autors d’amenaces de mort o d’altres formes de terror per apoderar-se de béns adjudicats a creditors o senyors emfitèutics i els qui cometessin danys en aquells Per a foragitar de pau i treva calia seguir un procés especial que només podien tramitar les cúries dels veguers, la competència dels quals s’estenia tant a fets comesos dins territoris reials com en els baronials Eren aplicats els Usatges, les…
ordinació
Història del dret català
Norma de bon govern, constituïda per diversos capítols articulats, que afectaven el bon estament d’una localitat, comunitat, corporació, cos o activitat, disposada per una autoritat superior o bé per la mateixa corporació que havia d’aplicar-la.
No és pròpiament una norma general, sinó particular o especial, que mai no podia infringir una llei o constitució En certs casos el rei n'havia deixada alguna sense efecte per excedir-se de les facultats pròpies de qui les promulgava, com per exemple Jaume II de Catalunya-Aragó l’any 1320 amb les establertes pel consell i prohoms de la ciutat de Barcelona que s’havien excedit en llurs atribucions
pensió emfitèutica
Història del dret català
Des del segle XIII, cens o quantitat periòdica que el senyor útil paga al senyor directe o senyor mitjà per raó d’una propietat afecta a emfiteusi.
Seguint el dret romà, la manca de pagament de les pensions portava aparellat el comís de la finca, menys a la ciutat de Barcelona i a altres llocs, on regia el privilegi Recognoverunt proceres 1284, i al bisbat de Girona, on hi havia aquesta reminiscència de la Llei Gòtica i es podia salvar el comís doblades les pensions endarrerides Avui, després de la llei sobre censos del 1945, aquest comís només pot ésser aplicat quan ha estat convingut en l’escriptura d'establiment
lloc insigne
Història del dret català
Títol que rebien determinades localitats per raó de llur importància.
Segons constitucions de Pere III a la cort de Cervera del 1359 i a la de Montsó del 1363, eren considerats llocs insignes les ciutats i les capitals de diòcesi, com Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Vic i Tortosa, i, a més, les viles de Perpinyà, Cervera, Puigcerdà i Vilafranca del Penedès En els llocs insignes, per a l’exercici de la judicatura, l’advocacia i la medicina, calia que els professionals tinguessin títol superior i posseïssin els llibres ordinaris de llur professió Dos furs d’Alfons III del 1329 havien establert idèntica exigència per a la ciutat i no tan…