Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
manutenència
Història del dret català
Als segles XV-XVI, provisió executòria de l’audiència reial donant la possessió de benifets eclesiàstics, en forma definitiva i prenent per base lletres apostòliques, decrets dels ordinaris i altres títols canònics, o a proposta del qui tenia el dret del patronat, com també en forma provisòria a les resultes d’una resolució canònica.
Una constitució de les corts de Montsó del 1553 donà preferència a les presentacions fetes pels qui tinguessin dret de patronat tant si era un laic com un eclesiàstic, per damunt de les provisions fetes pels ordinaris
remença
Història del dret català
A la Catalunya Vella, a partir del segle XI, dret (pagament d’una redempció personal) que el senyor territorial podia exigir del vassall subjecte a adscripció a la terra quan aquest volia abandonar-la.
Les Commemoracions de Pere Albert, redactades abans del 1250, parlen ja de la remença com d’una institució normal a la Catalunya Vella, però de fet no fou reconeguda pel rei fins que Pere el Gran, a les corts del 1283, donà la constitució En les terres o locs , que sancionava legalment la remença personal Era un dels mals usos suprimits el 1486 per la sentència arbitral de Guadalupe
jutge de greuges
Dret
Història del dret català
Cadascun dels membres de les comissions creades a les corts del Principat de Catalunya, del Regne de València i del d’Aragó per tal d’entendre dels capítols de greuges presentats o reclamacions contra infracció de lleis o altres abusos que havien comès els oficials reials o altres, que resolien les mateixes corts, per tal com les corts conservaren el caràcter judicial que els pervenia de llur origen.
La primera d’aquestes comissions fou creada a Catalunya en la cort del 1409, formada per nou representants del rei i uns altres nou representants dels estaments, amb el nom de jutges de greuges, i per la cort del 1419 foren reduïts a nou, tres de nomenats pel rei i dos per cada braç En la cort del 1493 hom determinà que les resolucions dels jutges de greuges tinguessin la categoria d’acte de cort i fossin inapellables
jutge d’apel·lacions
Dret
Història del dret català
Jutge que entenia en grau d’apel·lació de les apel·lacions que hom interposava contra les sentències dels jutges ordinaris.
El consolat de mar i algunes vegueries tenien un jutge d’apellacions fix, però amb freqüència hom confiava el recurs a un jurista prestigiós escollit especialment En les apellacions de sentències de causes seguides en les corts ordinàries baronials, era escollit en cada pas pel mateix baró o pel seu procurador o governador general Els jutges d’apellacions fixes eren sotmesos a les inquisicions periòdiques tenir taula , de la mateixa manera que els jutges ordinaris Per entendre de les apellacions interposades contra les resolucions dels jutges de taula , en tot Catalunya hi havia…
pagès de remença
Història
Història del dret català
Pagès que a l’edat mitjana estava adscrit a la terra i sotmès als mals usos senyorials, que només podia abandonar mitjançant el pagament d’una redempció o remença.
L’origen dels remences catalans remunta al segle XI, quan nombrosos sectors de pagesos lliures de la Catalunya Vella entraren en una situació de dependència respecte als grans propietaris, els quals procuraren convertir aquesta dependència en hereditària Els senyors adscriviren aquests pagesos a un predi determinat per tal d’assegurar-ne el conreu El paper preponderant que els grans terratinents acompliren en la vida política del Principat els permeté de sancionar legalment aquests drets A partir del 1380, la caiguda dels preus agrícoles, com a conseqüència de la Pesta Negra del 1348, provocà…
empriu
Història del dret català
Dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscs i aigües (més rarament, terres ermes reduïbles a conreu), per part dels veïns d’un poble o comunitat rural, gairebé sempre com una accessió a la possessió particular, sota qualsevol títol jurídic, d’una peça de conreu.
Hom ha considerat els emprius, propis de l’occident europeu, com a residus d’una primitiva propietat collectiva veïnal o com a concessió del sobirà o senyor feta als habitants dels pobles del seu domini No seria difícil de detectar a Catalunya una doble procedència romana i germànica testimoniada entre els visigots establerts sobre propietats d’hispanoromans Però en les contrades catalanes organitzades arran del principi de la conquesta cristiana, hom els registra ben aviat en la pràctica corrent de sostreure de la possessió o tinença individual del sòl rural les superfícies de boscs, prats,…
marca
Història del dret català
Dret de represàlia.
Com a dret de presa sobre mercaderies d’una nació enemiga, ja al regnat de Pere II 1283 hom en concedí, sota la forma de carta de marca o llicència de cors, a favor de ciutadans de Barcelona També s’imposà, a manera de punició, pel fet de comerciar amb “nacions prohibides” en general, les de l’Orient un precedent antic d’aquesta modalitat és la marca imposada a Gènova el 1323 Aquesta mesura s’anà transformant en una imposició més, a raó d’un tant sobre el valor de la mercaderia cinc diners per lliura durant la primera meitat del s XVI Aquest dret fou sovint empenyorat, al…
assemblea de pau i treva
Història del dret català
Als s. XI, XII i XIII, institució eclesiàstica que, amb cooperació del poder civil, reglamentava uns determinats períodes de descans en les ininterrompudes guerres privades.
La primera tingué lloc a Toluges, al comtat de Rosselló, amb assistència del bisbe Oliba de Vic, amb la clerecia, magnats i poble fidel del bisbat d’Elna el 1027 i establí la pau i treva des de l’hora de nona dels dissabtes a la prima del dilluns ningú no podia robar a clergues o monjos que anessin sense armes ni agredir-los, ni els laics que anessin a l’església o en tornessin, assaltar o violar temples ni la sagrera El concili de Narbona del 1054, on assistiren els bisbes de Girona i de Barcelona i un procurador del d’Urgell, confirmà els acords esmentats i en prengué de nous i imposà…
manlleuta de pres
Història del dret català
als s. XIII-XVI, formalitat per la qual les batllies i les corts de justícia posaven en llibertat provisional un pres sotmès a procés, mitjançant la fermança personal o sota la garantia econòmica d’un tercer, el qual hom considerava que havia manllevat el pres a la cúria i n’era responsable del retorn.