Resultats de la cerca

L’origen dels remences catalans remunta al segle XI, quan nombrosos sectors de pagesos lliures de la Catalunya Vella entraren en una situació de dependència respecte als grans propietaris, els quals procuraren convertir aquesta dependència en hereditària Els senyors adscriviren aquests pagesos a un predi determinat per tal d’assegurar-ne el conreu El paper preponderant que els grans terratinents acompliren en la vida política del Principat els permeté de sancionar legalment aquests drets A partir del 1380, la caiguda dels preus agrícoles, com a conseqüència de la Pesta Negra del 1348, provocà…

També tingueren una part d’aquests mals usos barons i senyors de viles i burgs damunt dels habitants d’aquests Alguns dels mals usos eren regulats pels mateixos Usatges de Barcelona, ben pocs per alguna constitució de Catalunya i la majoria pel dret consuetudinari Unes mateixes institucions interferien entre el dret privat les que dimanaven de l’emfiteusi i el públic i penal que pervenien de la jurisdicció, perquè moltes vegades feia difícil d’enquadrar-les concretament en cada una d’aquestes modalitats, sobretot quan en l’ambient jurídic s’estenien moltes normes…

Tenia una vinculació simplement personal amb el senyor directe Podia disposar dels seus béns adventicis per a poder prendre el domini útil d’un mas o una borda d’un altre senyor directe havia de redimir-se de l’anterior Era sotmès als mal usos, però no a censos, tasques i altres prestacions

Les Commemoracions de Pere Albert, redactades abans del 1250, parlen ja de la remença com d’una institució normal a la Catalunya Vella, però de fet no fou reconeguda pel rei fins que Pere el Gran, a les corts del 1283, donà la constitució En les terres o locs , que sancionava legalment la remença personal Era un dels mals usos suprimits el 1486 per la sentència arbitral de Guadalupe

Redactat en català, amb tota seguretat a Barcelona, en diferents etapes i pels escrivans del tribunal del consolat, a fi de tenir a mà les normes disperses que s’observaven a la Mediterrània sobre aquelles matèries Té per base les Costumes de la Mar , redactades entre el 1260 i el 1270 Amb algun escàs element procedent de la Lex Rhodia de iactu , conté normacions estrictament catalanes, amb d’altres d’origen pisà, genovès, venecià, marsellès, etc L’any 1279 una bona part d’aquest recull originari ja compilat fou incorporat als Costums de Tortosa Al s XIV rebé, a Barcelona, la redacció…

A causa de les epidèmies, tan freqüents, principalment després de la pesta del 1348, molts masos restaren deshabitats per mort dels masovers i, en alguns casos, sense deixar successió de pubilla Hom deia que el mas esdevenia ad benevisum Per un procediment judicial abreujat, els senyors s’incorporaven del domini útil, i el mas era establert a altres rústecs que hi eren adscrits En molts de casos els edificis del mas ja no tornaven a ésser ocupats i les terres eren adscrites en emfiteusi a altres masades i passaven a formar part de la gleva d’aquestes En els capbreus del començ…

Vida i obra Tercera generació familiar amb vocació jurídica —net d’advocat i fill de procurador dels tribunals—, inicià els estudis universitaris a la Universitat de Barcelona el 1925 a les facultats de Filosofia i Lletres, on conegué Antonio de la Torre, i de Dret 1926-31, on tingué de professor Galo Sánchez Tingué també una notòria actuació política Els anys trenta fou president d’Acció Catòlica i de la Lliga Regionalista a Arenys de Mar Després de les eleccions municipals del 1934 fou regidor de Cultura i Assistència Social, i alcalde segon d’Arenys, des d’on aquell mateix any impulsà la…

Des del segle X la denominació de veguer era aplicada, a voltes indistintament amb la de batlle, tant a qui exercia govern i jurisdicció pel comte o pel vescomte, com per barons A l’inici del segle XIII, tanmateix, ja fou aplicada exclusivament a qui tenia la jurisdicció per delegació de la corona L’estatut dels veguers pròpiament dit començà amb Jaume I de Catalunya-Aragó, a la cort solemne de Barcelona de l’any 1228, en la qual hom disposà la coincidència de la demarcació de llur jurisdicció amb la dels bisbats, i posà un veguer per cada diòcesi el veguer havia de jurar el càrrec en…