Resultats de la cerca

Pot referir-se a l’increment de biomassa a un cert nivell tròfic per unitat de temps, o bé a la biomassa total existent en una determinada àrea Hom pot mesurar la productivitat en unitats d’energia per exemple, quilocaloria/hectàrea/any o en pes o en volum de matèria orgànica sintetitzada com grams de matèria orgànica, de carboni, etc, assimilats per unitat de superfície i temps

El seu límit és variable, però resta vora els 200 m És la regió marina amb més densitat de vida, puix que hi ha els productors primaris que fan la fotosíntesi Convencionalment hom la divideix en dues subregions la zona eufòtica , el límit superior de la qual és la superfície de l’aigua i la zona disfòtica , el límit inferior de la qual delimita amb la zona afòtica

En els llacs de superfície mitjana la termoclina es forma generalment entre 6 i 15 m de fondària, i, en els grans llacs i a les mars entre 20 i 30 m La termoclina és constant a les mars, però als llacs varia, segons el cicle tèrmic anual, i les seves fluctuacions determinen variacions molt importants en la distribució de les espècies i de la biomassa dels diferents nivells de fondària dels llacs

L’evapotranspiració real en un període de temps qualsevol sempre és inferior a l’evapotranspiració potencial La mitjana per a tota la Terra és de 740 l/m 2 840, per a la superfície dels mars i oceans, i 500 per a les superfícies continentals En un bosc, com més gran sigui l’aigua disponible, constituïda per l’aigua de precipitació més la reserva d’aigua del sòl, més s’acostarà l’evapotranspiració real a la potencial

L’evapotranspiració potencial és el màxim retorn possible d’humitat a l’atmosfera sota unes condicions tèrmiques determinades i amb una vegetació en equilibri amb el clima d’una zona L’evapotranspiració potencial es calcula, amb moltes dificultats, a partir de l’aigua disponible, que a les zones continentals és constituïda per l’aigua de precipitació més la reserva d’aigua del sòl Està estimada en 940 l/m 2 anuals en la superfície dels mars i oceans, i entre 200 i 600 l/m 2 sobre els continents

La mineralomassa que la vegetació emmagatzema o immobilitza depèn de la seva biomassa i de la seva concentració mitjana de nutrients Com que els boscs acumulen molta biomassa, les mineralomasses forestals són també molt més grans que les dels altres ecosistemes A les selves humides equatorials la vegetació conté la major part dels nutrients de l’ecosistema Als boscs temperats, el sòl acostuma a tenir més pes quantitatiu en la distribució de nutrients, tot i que la vegetació en conté quantitats molt considerables En el cas dels boscs mediterranis, biomasses sovint moderades queden compensades…

A la mar és particularment important, ja que determina zones molt riques en pesca en provocar una barreja vertical de substàncies nutritives en uns ecosistemes molt estratificats i delimitats per la banda estreta de la regió fòtica A l’oceà, els afloraments poden produir-se prop de la costa, reben llavors el nom d' aflorament costaner Els més importants es produeixen en trams dels marges orientals dels oceans on el vent regnant, associat generalment als anticiclons centrats sobre la mar, bufa parallelament a la costa o en direcció lleugerament de terra a mar, de tal manera que genera un…

La principal entrada d’energia procedeix del Sol en forma de longitud d’ona curta d’entre 0,2 i 4 micres L’equilibri energètic a l’oceà és determinat per les diferents entrades i sortides d’energia que es poden considerar Definint una taxa de calor Q W/m 2 feta sobre la mitjana d’un any, s’ha determinat una equació que relaciona aquestes entrades i sortides d’energia Q t =Q s +Q b +Q h +Q e +Q v , essent Q t la taxa total d’energia guanyada o perduda per una massa d’aigua a l’oceà, Q s la taxa d’energia entrant procedent del Sol, Q b la taxa d’energia sortida de l’oceà per radiació d’ona…