Resultats de la cerca

Fins al s XIII el llibre més usual fou el saltiri Des del s XIII, per influència dels ordes mendicants, hom emprà el llibre d’hores, que contenia fonamentalment els oficis de la Mare de Déu i de difunts i unes altres oracions especials La invenció de la impremta facilità la difusió de devocionaris, que tingueren com a característica, a la fi del s XVI, una part didàctica o doctrinal per influència de la Contrareforma, dels quals devocionaris els jesuïtes prengueren la iniciativa Al s XVII abunden les obres que contenen pràctiques devotes de caràcter popular i sovint ingenu novenes, rellotges…

La diferència existent entre l’ordre del deure i l’ordre de l’ésser d’allò que és, de la factivitat, etc és expressada pel mateix llenguatge, en distingir l’imperatiu forma prescriptiva de l’indicatiu constatació de fets i en relacionar sovint la forma imperativa amb la del subjuntiu, com a expressió desiderativooptativa D’altra banda, la relació existent entre ambdós ordres pot ésser subratllada o bé minvada segons que sigui la concepció —més objectivista o més subjectivista— que hom té de l’ordre moral i dels valors D’una manera equivalent, en parlar del deure hom pot donar primacia al bé…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…

En les religions politeistes, com és ara la religió grecoromana, el destí venia a ésser la unificació dels déus, en el sentit que aquests li estaven subordinats, o àdhuc era identificat amb algun dels déus Zeus, per exemple, fou el primer cas de personalització mitològica del destí anomenat també ανάγκη, μοίρα o μόροέ entre els grecs, i fatum o fortuna entre els llatins, el qual fou representat després per les figures de Júpiter i les parques moira Hom pot dir que la concepció de la realitat com a darrerament i definitivament sotmesa a la força i predeterminació del destí és l’essència…

Una religió concreta, un grup religiós, un període històric, etc, poden tenir la pròpia espiritualitat Així, hom parla d' espiritualitat litúrgica basada en la doctrina dels texts litúrgics, d' espiritualitat russa pròpia de l’Església ortodoxa encarnada en el poble rus, etc