Resultats de la cerca

El zoroastrisme persa és un exemple típic d’aquesta doctrina, en considerar la lliuta del bé i del mal com a fonament de la història El maniqueisme i el gnosticisme són les dues formes adoptades pel zoroastrisme La darrera modalitat de dualisme cristià, d’una certa influència, fou el catarisme

El terme fou introduït per C Wolff, en aplicar-lo a la dualitat cartesiana de la res extensa matèria i la res cogitans esperit i en considerar-lo en oposició al monisme La metafísica platònica i l’ètica i l’epistemologia kantianes han estat judicades també com a dualistes Dins l’epistemologia són titllades de dualisme aquelles teories que defensen una radical independència entre el contingut de consciència i el seu objecte, i el problema de les quals és de relacionar ambdues dimensions del real, problema que tant el realisme com l’idealisme epistemològics resolen a llur manera

Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que cercà de…

Com a concepte filosoficoreligiós susceptible de les més oposades interpretacions, en donar-ne una definició general cal recollir el caràcter que, per a una comprensió optimista del món cristiana o racionalista, té el mal com a simple negació del bé i alhora el caràcter de positiva realitat que rep en una concepció del món pessimista dualisme, irracionalisme, existencialisme ateu L’optimisme cristianoracionalista no nega, però, l' existència del mal segons el cristianisme tipificable en Agustí d’Hipona, tot el real és originàriament bo com a creat que ha estat per Déu, summa…

En llur forma més antiga, les concepcions de l’ànima van lligades a idees d’índole religiosa, sobretot en relació amb una mena de comprensió intuïtiva del propi destí En les cultures primitives pigmeus, civilitzacions australianes més antigues, americanes de l’Àrtic hom troba gairebé sempre representacions d’una ànima o alè, que abandona l’home a la seva mort i sobreviu en un lloc inaccessible Sobre aquesta concepció és basada una perspectiva moral de l’home, en tant que la sort del més enllà depèn de les accions bones o dolentes que hom ha fet durant la vida A més de l’ànima com a alè, els…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…

El mot grec, αασκησιέ, que originàriament significava exercici i entrenament a fi d’aconseguir força i domini en els jocs atlètics, passà als filòsofs estoics en el sentit de pràctica de disciplina moral o esforç d’alliberament de tot lligam terrenal per tal d’aconseguir l' apátheia απάφεια o impertorbabilitat pròpia dels savis D’una forma o altra, l’ascetisme ha estat practicat en la majoria de les religions i, fins i tot, ha donat lloc a estils de vida específics monjos del budisme, devots hindús, essenis jueus, terapeutes egipcis, eremites o monjos cristians, etc La paraula engloba,…

Té el seu origen en el bogomilisme de Bulgària, i s’escampà, portat per cavallers i mercaders tornats d’Orient, per Llombardia, Occitània d’on passà als Països Catalans, França, Flandes i regió del Rin Per l’extensió i la importància que tingué a Occitània, els seus adeptes són coneguts també amb el nom d’ albigesos albigès, tot i que els centres principals foren Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix El nom de càtars de grec χαθαρός, ‘pur’ els fou donat pels catòlics foren designats, també, patarins a Itàlia, publicans a França i a Flandes, Ketzer a Alemanya, i, en general…