Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
prosternar-se
Religió
Cristianisme
Abaixar-se fins a tocar a terra davant algú en senyal de respecte, humiliació o adoració.
Els cristians orientals en conserven el gest durant el temps quaresmal A l’Occident ha passat a significar agenollar-se o prostrar-se
arcà
Religió
En algunes religions part de la doctrina o del culte que hom manté secreta als no iniciats.
En els primers segles del cristianisme hom observà una pràctica semblant respecte als elements doctrinals o cultuals reservats als fidels i interdits als catecúmens, especialment en el cas de la Trinitat i l’Eucaristia
velació de les mans
Art
Religió
Motiu iconogràfic i ritual consistent a cobrir-se les mans amb un vel o amb la vora del mantell com a senyal de reverència, generalment religiosa.
Apareix originàriament a Pèrsia i és freqüent dins el cerimonial àulic imperial de Roma i, sobretot, en l’art paleocristià, on manifesta l’actitud d’adoració i de respecte envers el sagrat la divinitat, l’emperador, etc o els objectes sagrats El que l’art representava, la litúrgia ho practicava en els seus ritus hom es cobria les mans per a rebre l’eucaristia, per a portar la creu o els evangelis, per a presentar les ofrenes, etc
geni
Religió
Ésser sobrenatural amb poders màgics.
Entre els pobles primitius els genis solen tenir una funció subalterna respecte als déus Sovint hom els ordena jeràrquicament i els concep com l’essència oculta de les coses i àdhuc com a esperits preexistents dels quals procedeix la vida de cada home Hi ha genis de la natura dels boscs, dels rius, de les fonts, de les muntanyes, etc, així com del matrimoni i de la família, de la vida i de la mort, etc Objectes de tota mena de superstició —cal no indisposar-los, car són volubles i capriciosos—, llur favor és cercat mitjançant les pràctiques màgiques més diverses En la mitologia…
teologia
Filosofia
Religió
Ciència que tracta de Déu o dels déus.
Inseparable del discurs mític dels poetes grecs antics sovint anomenats els primers teòlegs, el concepte de teologia connota a partir de Plató l’esforç racional en l’estudi del diví, i en Aristòtil equival a la “filosofia primera” o “ciència dels primers principis”, alhora que n'és la culminació, i és ensems l’objecte darrer de tota investigació filosòfica posteriorment hom anomenà metafísica aquesta part de la filosofia l’objecte de la qual transcendeix el món natural, objecte de la física Els darrers anys, enmig de corrents teològics com la teologia de l’alliberament i la teologia feminista…
panteisme
Filosofia
Religió
Doctrina segons la qual Déu i l’univers són una mateixa realitat i l’ésser dels quals manca de diferència fonamental.
Bé que el terme és molt recent s XVIII, el contingut per ell significat pot ésser trobat en concepcions filosoficoteològiques antigues, tant orientals sobretot a l’Índia com occidentals tanmateix aquest panteisme antic no és identificable del tot amb el panteisme pròpiament dit, típicament modern, car més que identificar Déu i el món pressuposa una unitat prèvia a l’un i a l’altre presocràtics, neoplatonisme, etc El panteisme estricte, que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual redueix el món, simple manifestació, emanació…
sagrat
Etnologia
Religió
Sociologia
Dit de tot allò que és relacionat, més o menys íntimament, amb la divinitat, amb la religió i amb els seus misteris i que, per això mateix, suscita una actitud complexa de reverència, d’admiració, d’atracció, de reserva, d’avidesa i sovint de terror.
Concepte fonamental en l’estudi de les religions, és també indefinible, llevat en la seva contraposició a profà és tot allò que no és profà En totes les religions hi ha éssers i coses, més o menys determinats, que es troben separats del món profà quotidià i que són objecte d’un respecte i d’una atenció, que són suficients per a explicar llur caràcter sagrat Émile Durkheim 1897, seguint RSmith 1894, fou el primer que veié en l’oposició sagrat-profà el pol entorn del qual la religió organitza tota la realitat el sagrat és el separat, el prohibit, i el culte és el mitjà emprat per a mantenir la…
deure
Filosofia
Religió
Obligació moral, tant en el sentit del seu contingut concret com en el de l’imperatiu que la determina.
La diferència existent entre l’ordre del deure i l’ordre de l’ésser d’allò que és, de la factivitat, etc és expressada pel mateix llenguatge, en distingir l’imperatiu forma prescriptiva de l’indicatiu constatació de fets i en relacionar sovint la forma imperativa amb la del subjuntiu, com a expressió desiderativooptativa D’altra banda, la relació existent entre ambdós ordres pot ésser subratllada o bé minvada segons que sigui la concepció —més objectivista o més subjectivista— que hom té de l’ordre moral i dels valors D’una manera equivalent, en parlar del deure hom pot donar primacia al bé…
culte
Religió
Acte pel qual hom se subjecta a Déu en senyal de reconeixement de la seva excel·lència i superioritat.
La fenomenologia de la religió el distingeix d’altres manifestacions de la vida religiosa com a actitud interna de subjecció i respecte a un Ésser sentit com a superior i com a expressió exterior d’aquesta actitud Els actes del culte són una part d’una categoria més àmplia que comprèn totes les expressions que l’experiència del sagrat provoca en l’home Cal distingir-los sobretot dels ritus i sacrificis màgics, practicats sense l’actitud descrita o bé desproveïts de llur caire simbòlic En sentit estricte, el culte designa especialment la multiforme reacció de l’home actitud…
temor de Déu
Religió
Sentiment de veneració, reverència i respecte envers Déu, en virtut del qual hom reconeix humilment la seva sobirania i el seu poder absoluts i cerca d’evitar àdhuc el perill de desplaure-li.
Considerat com a do de l’Esperit Sant i expressió alhora de la transcendència divina i de la finitud i condició pecadora de l’home, el temor de Déu és accentuat a l’Antic Testament, mentre que el Nou Testament tendeix a relativitzar-lo per la proclama que, amb el Crist, hom ha estat alliberat de tot temor servil