Resultats de la cerca
Es mostren 38 resultats
predestinat | predestinada
Religió
Cristianisme
Dit de la persona destinada per Déu a la salvació, o també a la condemnació.
El terme, tanmateix, és emprat generalment, d’una manera gairebé exclusiva, en el seu sentit positiu d’elegit per a la salvació
panteisme
Filosofia
Religió
Doctrina segons la qual Déu i l’univers són una mateixa realitat i l’ésser dels quals manca de diferència fonamental.
Bé que el terme és molt recent s XVIII, el contingut per ell significat pot ésser trobat en concepcions filosoficoteològiques antigues, tant orientals sobretot a l’Índia com occidentals tanmateix aquest panteisme antic no és identificable del tot amb el panteisme pròpiament dit, típicament modern, car més que identificar Déu i el món pressuposa una unitat prèvia a l’un i a l’altre presocràtics, neoplatonisme, etc El panteisme estricte, que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual redueix el món, simple manifestació…
providencialisme
Filosofia
Religió
Doctrina que afirma la providència divina.
Modalitat específicament religiosa del finalisme, el providencialisme coneix, filosòficament parlant, les mateixes raons fonamentadores i les mateixes dificultats racionals que aquest D’altra banda, l’excessiu antropomorfisme amb què ha estat sovint entès —i en virtut del qual el Déu provident sembla reduït a un deus ex machina — fa que el providencialisme connoti un significat fatalista destí , sempre rebutjat tanmateix oficialment, per exemple, per l’Església
dimoni
Religió
Personificació indeterminada de forces de la natura o de l’ànima humana.
Considerats com a éssers intermedis entre els déus i els homes, en principi els dimonis són èticament neutrals Tanmateix, hom diferencià aviat els dimonis bons , o esperits guardians com aquell que guiava i aconsellava Sòcrates, que apareixen, en certes religions, com a àngels de la guarda o, en l’espiritisme, com a mèdiums, i els esperits dolents , o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica i del judaisme tardà, cristallitzaren d’una manera definitiva en el cristianisme
virtut
Beatus de Torí : escena de Crist central envoltat de cinc cercles amb representacions d’estrelles, lleons, àngels, virtuts i àngels missatgers de Déu
© Fototeca.cat
Filosofia
Religió
Disposició habitual de l’ànim per a les accions conformes al bé o a la llei moral i per a defugir el mal o la transgressió del que és manat.
S'oposa tant a vici com, sobretot, a pecat Bé que la virtut, com a actitud, és única, tanmateix afecta, o pot afectar, com a tal, cadascuna de les activitats humanes i cadascun dels objectes o àmbits d’aquest conjunt d’activitats Això explica el fet que ja des de l’antigor hom hagi establert diferents virtuts i que hi hagi uns intents de clarificació i àdhuc de jerarquització Plató distingí tres virtuts cardinals saviesa pràctica o prudència, valor o coratge i temprança, Aristòtil classificà les virtuts en grups diferents pràctiques i teòriques o ètiques i dianoètiques i el…
Jaume Costurer i Garriga
Història
Religió
Filosofia
Lul·lista i erudit.
Havent ingressat a la Companyia de Jesús 1673, fou professor al collegi de Monti-sion i rector del de Sant Martí a Palma, i dues vegades rector del de Calataiud Qualificador del Sant Ofici Filipista durant la guerra de Successió, fou expulsat de Mallorca per Carles III En 1711-12 treballava, tanmateix, a Barcelona Per encàrrec de la Universitat Literària de Mallorca, escriví unes Disertaciones históricas Palma 1700 per provar la immemoriabilitat del culte a Ramon Llull i en defensa de l’ortodòxia del Doctor Illuminat, a les quals afegí una versió castellana del text anònim de la…
,
pecat
Religió
Cristianisme
Acció i efecte de pecar.
El concepte de pecat expressa una experiència humana radical, comuna a tots els homes l’experiència del mal moral, un aspecte de l’experiència general del mal, que no és sinó la dimensió negativa de la mateixa experiència que l’home té d’ell mateix com a limitat i mortal negativitat òntica i també com a mal realitzador de la seva llibertat, és a dir, com a dolent negativitat moral Cada filosofia, cada religió, són intents d’aproximació a aquesta realitat simple i inassolible, que és l’home Per això el mal moral humà també ha estat objecte de múltiples explicacions, segons les…
transcendència
Filosofia
Religió
Qualitat del que resta més enllà o fora d’un ésser o d’un conjunt d’éssers i, especialment, que roman fora de tota experiència possible, entesa aquesta en sentit kantià, és a dir, que resta més enllà de l’espai i el temps.
Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que…
desmitització
Filosofia
Religió
Procés consistent a anul·lar els mites.
En ésser considerat el mite com a fruit d’una “malaltia del llenguatge” FM Müller, simple “producte de la imaginació” W Wundt o expressió d’una “fase imperfecta, embrionària i infantil del pensament humà” P Ehrenreich i com a quelcom contraposat al logos W Nestle, l’interès per la desmitització dominà el pensament filosoficoteològic de la fi del s XIX i del principi del XX Superada, tanmateix, aquesta perspectiva, que brollava d’una errònia comprensió del significat i el caràcter, connaturalment humans, del mite, hom accepta actualment que la veritable tasca del…
casuística
Religió
Mètode d’estudi o d’exposició de la teologia moral a base de casos concrets i dubtosos.
Mètode ja present en la Bíblia i en els comentaris del Talmud i l’Alcorà, respon a la necessitat de superar la tensió entre l’abstracte de la llei i el concret de la realitat vital, tot defugint el rigorisme en l’aplicació de la llei moral En el cristianisme, com a fórmula d’exposició completa de la doctrina moral, comença amb la Summa de poenitentia et matrimonio 1235 de Ramon de Penyafort i ha tingut en els jesuïtes el seu màxim exponent Una figura decisiva fou Alfonso Mde Liguori Tanmateix, els excessos dels mètodes desembocaren en un legalisme superior al que hom havia…