Resultats de la cerca

Malaltia crònica multifactorial, fruit de la interacció de factors genètics i ambientals, que es caracteritza per un excés de greix corporal teixit adipós L’índex de massa corporal IMC, o índex de Quételet, tot i no ésser el millor indicador d’adipositat, és el paràmetre recomanat per la majoria de societats científiques internacionals per a definir l’obesitat S’accepta com a punt de tall per a considerar un individu obès un valor d’IMC de 30 kg/m 2 o superior per a adults sans majors de divuit anys, sense incloure esportistes molt musculats ni embarassades L’obesitat…

En la majoria de casos 95%, l’obesitat infantil té una causa exògena, determinada pel desequilibri entre la ingesta i la despesa calòrica No existeix un consens internacional de definició estandarditzada d’obesitat infantil, com tampoc uns punts únics de tall que defineixin les categories de normopès, per la qual cosa els professionals utilitzen corbes i taules de referència vàlides i útils al seu entorn Per tal de poder establir comparacions internacionals, es recomana utilitzar les taules de l’Organització Mundial de la Salut, encara que a l’Estat espanyol, se solen utilitzar…

La denominació prové del fet que aquestes substàncies circulen per la sang unides a unes proteïnes plasmàtiques anomenades lipoproteïnes o betalipoproteïnes Actualment, hom reconeix diferents tipus d’hiperlipoproteïnèmies La hiperlipoproteïnèmia tipus I és poc freqüent, hereditària, s’inicia a la infantesa i es caracteritza per un gran augment dels triglicèrids la hiperlipoproteïnèmia tipus II A o hipercolesterolèmia familiar és força freqüent, hereditària, caracteritzada per un augment del colesterol i afavoridora de l’ateroesclerosi la hiperlipoproteïnèmia tipus II B o hiperlipèmia mixta…

Les modificacions de la gana i el pes corporal de vegades són degudes a trastorns endocrins, per bé que no en són la causa més habitual alhora, pot passar el cas contrari, com per exemple s’esdevé en el cas de l’obesitat, una afecció que origina alteracions hormonals Hi ha diversos factors que expliquen aquesta interrelació Pel que fa a les modificacions de la gana, d’una banda, cal destacar que a l’hipotàlem —estructura que exerceix un control en el conjunt del sistema endocrí— es troben els centres de la gana i de la sacietat, que de vegades poden ésser lesionats per un…

Generalment va acompanyada de diabetis insípida, afectació visual i retard mental Els símptomes acostumen a aparèixer en la pubertat L’etiologia és la disfunció hipotalàmica o hipofisària, sigui per tumor o per altres causes També és coneguda com a síndrome de Fröhlich

L’afecció sol provocar dolor i es localitza especialment als flancs, a l’esquena i a les cuixes Predomina en el sexe femení i probablement és deguda a factors constitucionals relacionats amb l’obesitat

Rep el nom de Harvey Williams Cushing , que la descriví i n'identificà l’etiologia Pot ésser primària, quan l’alteració és cortical solament adenoma o carcinoma suprarenal, o bé secundària a un augment de la producció de l’ACTH hipofisària excés d’estimulació hipotalàmica, adenoma basòfil, adenoma cromòfob, cas en què hom l’anomena malaltia de Cushing Més freqüent en dones, es caracteritza per obesitat de la cara i el tronc, amb “cara de lluna plena” i “coll de búfal”, que contrasta amb les extremitats, primes, estries abdominals de color de vi, atròfia muscular, osteoporosi,…

Es considera trastorn de la conducta alimentària qualsevol alteració persistent dels hàbits alimentaris, bé deguda a un excés o a una deficiència en el consum d’aliments o bé al fet que es consumeixen productes no considerats aliments Els més importants són l’anorèxia, que es manifesta amb un rebuig del menjar i la manca de fam, i la bulímia, que consisteix bàsicament en un excés de fam que desenvolupa un augment de pes progressiu i obesitat De vegades els trastorns de la conducta alimentària són deguts a d’altres malalties orgàniques o psiquiàtriques, però en molts casos són…

Pot ser la variant, també, d’altres síndromes igualment greus Hom l’anomena a vegades síndrome d’Alström-Hallgren