Resultats de la cerca

És parlada aproximadament per un milió de persones a Galles, on fou arraconada després de la caiguda de l’imperi Romà i de les invasions nòrdiques, saxona i normanda Té tradició literària des del s VI l’escola bàrdica, la codificació de les lleis en gallès s X i la traducció de la Bíblia s XVI fixaren i unificaren l’idioma La característica més destacada del gallès modern és la mutació al començament de les paraules segons el seu significat en la frase Els mots són “declinats” de manera inicial, i no terminal com en llatí Hi ha algunes diferències…

Bé que aquesta imatge perdura en alguns manuals, fou destruïda pels lingüistes Hugo Schuchardt 1866 i 1870 i Johannes Schmidt 1872, en mostrar, el primer per al romànic i el segon per a l’indoeuropeu, que les línies fonamentals de participació dels dialectes s’entrecreuen d’una manera massa complicada perquè hom pugui admetre una història tan simplista, i que cal pensar en molts processos d'associació i reagrupació de les llengües

En teoria, hi ha només dos graus, combinables entre ells l’obertura zero, o negativa, pròpia de les oclusives, i l’obertura positiva, pròpia de les fricatives El caràcter fonològicament discret d’aquest tret determina una oposició privativa

En català, la vocal més oberta és la a, i les més tancades són i i u El caràcter discontinu d’aquest tret determina una oposició gradual

S'ha destacat pels seus escrits teòrics sobre dialectologia, en els quals ataca les posicions ben establertes de l’escola dels neogramàtics En un assaig del 1903 discuteix l’existència de les fronteres dialectals i fa veure la complexitat del problema en un altre del 1905 mostra la varietat que caracteritza la parla d’una sola localitat diferències de sexe, edat, oficis, formació dels parlants, etc Gauchat és també un dels iniciadors del Glossaire des patois de la Suisse romande a partir del 1924, obra que ha exercit una gran influència entre els estudiosos del…

Doctor de la Universitat de París Autor del Doctrinale Puerorum , 1209, llibre on exposà tota la gramàtica llatina en 2 645 versos hexàmetres i que substituí les gramàtiques usades fins aleshores, el Donat i el Priscià Serví com a text-guia per a ensenyar la gramàtica durant 300 anys Introduït als Països Catalans, perdurà fins als primers anys del segle XVI, que fou substituït per la gramàtica d’Antonio de Nebrija

De família sefardita, estudià a la Universitat de Torí, on es llicencià el 1950 Ensenyà a Trieste i, des del 1960, fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Pavia Fou codirector de diverses publicacions especialitzades, d'entre les quals sobresurt la revista Strumenti critici Publicà antologies i edicions crítiques, i coordinà miscellànies, reculls, etc, com ara  Lingue, stile e società 1963 Capdavanter de l'estructuralisme a Itàlia, els seus interessos abastaren pràcticament totes les èpoques i també, molt especialment, el camp de la teoria literària…

Nascuda a l’escalf del Romanticisme i vertebrada en el mètode comparatiu, té per fundador l’alemany F Diez, autor de dues obres cabdals, la Grammatik der romanischen Sprachen ‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1836-42 i l' Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen ‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1854 Pels volts del 1870, els neogramàtics neogramàtic cerquen la formulació de lleis reguladores de l’evolució fonètica, relegant l’analogia als casos que no s’hi ajusten Diversos moviments, manifestats al començament del segle XX, obren…

Generalment la flexió es manifesta mitjançant uns morfemes, indicadors de les diverses funcions, afegits a l’arrel del mot flexió radical , al seu tema flexió temàtica o bé sense cap marca flexional determinada flexió zero o per mitjà de canvis en l’interior del mot flexió interna Hom sol anomenar declinació la flexió nominal i conjugació la flexió verbal

Després de fer de lector a la Universitat de Varsòvia, el 1925 se n'anà a Turquia com a encarregat d’un curs d’història de les religions i establí contacte amb les llengües caucàsiques Més tard, el 1931, installat a Uppsala com a lector d’aquella universitat, estudià el folklore i les llengües nòrdiques Des de l’any 1948 fou professor del Collège de France Investigà la mitologia indoeuropea fent servir el mètode comparatiu per tal de conciliar l’actitud estructuralista amb l’aproximació històrica Entre les seves obres cal destacar Le festin de l’immortalité Étude de mythologie comparée indo-…