Resultats de la cerca

Les llengües indoeuropees solen classificar els noms en dos o tres gèneres masculí, femení i neutre unes altres llengües, com algunes d’africanes, en tenen més de tres En les descripcions lingüístiques, el gènere masculí és pres com a base cas no marcat i els altres són descrits amb referència a aquell casos marcats El gènere gramatical, fonamental en propietats formals, no sempre correspon al gènere natural, que es basa en la diferenciació sexual dels éssers animats i éssers inanimats, com fa la llengua anglesa només en la referència pronominal he, she, it , que no presenta , d’altra banda…

En català són formants - em , - im , en formes com cant em, part im

En català són dígrafs ortogràficament inseparables gu guerra, àguila, qu esquerra, quitrà, ig rebuig, ix darrere vocal en final de mot peix, coix, ny allunyar, ll palla I separables rr guerra, ss comissió, ix intervocàlic caixa

Exemples de diglòssia són algunes aristocràcies europees abans de la Primera Guerra Mundial llengua A el francès llengua B la del país corresponent, la comunitat suïssa alemanya llengua A alemany comú llengua B suís alemany i la societat catalana en el seu conjunt, bé que amb diferències regionals històriques situació més atenuada a Catalunya que al País Valencià o al Rosselló Alguns autors distingeixen entre diglòssia em> parcial i diglòssia total segons que l’alternança dels parlars A i B es produeixi amb pressions de caràcter polític externes ocupació militar, opressió nacional o no…

Aquesta grafia fou adoptada posteriorment en llatí per a representar un so fricatiu labiodental sord f

Les semblances produïdes per difusió entre llengües genèticament no emparentades justifiquen la classificació geogràfica de les llengües en australianes, balcàniques, etc No sempre hom pot saber si les semblances que hi ha entre unes llengües determinades han estat produïdes per difusió o si són d’origen genètic associació de llengües

És un subdialecte del català insular o balear català oriental, pel tancament que fa de la o àtona en u i la reducció de la a i la e àtones al so e Coincideix amb el mallorquí i el menorquí en la conservació del so de e neutra tònica é més vital a Vila que no a la resta de l’illa, on ha estat substituïda per e, i en divergeix en la no monoftongació en - o del diftong - ua final aigua, llengua , etc i en el manteniment de l’accent damunt el verb evitant el desplaçament als pronoms enclítics Conserva, com el valencià, la n etimològica del plural d' ase, jove, etc àsens, jóvens Com a la resta…

El mot derivat comporta una significació distinta de la del primitiu sobre el qual s’ha format, tot i que conservi algun aspecte semàntic que hi coincideixi Hom pot parlar de diverses classes de derivats, segons l’extensió de la unitat primitiva de la qual hom parteix derivat primari és el format directament damunt l’arrel d’un mot estim- > estimar , i derivat secundari és el que parteix d’un mot ja completat oliva > olivarer El mot que prové d’un substantiu o d’un adjectiu rep el nom de derivat postnominal fuet > fuetejar , i el de derivat postverbal el que prové d’un verb…

El mot del qual hom parteix rep el nom de primitiu , i el nou mot obtingut, el de derivat El procediment més usual del qual hom se serveix per a la formació de mots derivats és el d’afegir alguna unitat de la llengua a alguna part del mot primitiu, cosa que pot significar, alhora, alguna modificació en el mot sobre el qual és aplicada la derivació ferro > ferrer Les unitats emprades per a formar els mots derivats són anomenades afixos , i segons que siguin a l’inici, a l’interior o al final del mot primitiu, hom les anomena prefixos im mortal, infixos , ferr e ter, que també presenta…