Resultats de la cerca

Fins al s XIX els estudis lingüístics tenien una orientació predominantment diacrònica, car el coneixement de l’evolució de la llengua constituïa una part de la història d’un poble A més, hom cercava en els factors històrics substrat, superstrat, colonitzacions, etc les causes de les vicissituds d’un domini lingüístic Els iniciadors de la distinció entre diacronia i sincronia foren Gaberenz i, especialment, Saussure, però hom en troba precedents, al s XVIII, en l’obra de Thurot Saussure donà la prioritat a la sincronia, car la dimensió sincrònica és la coneguda pels parlants Cal precisar,…

Els celtismes antics que es poden detectar en les llengües posteriors corresponen al fenomen lingüístic del substrat i solen donar-se, és clar, en les llengües que històricament han tingut llur territori ocupat més probablement per pobles celtes Alguns celtismes lèxics es troben ja en el mateix llatí carrus ‘carro de quatre rodes’, bracae ‘bragues’, betulla ‘bedoll’, camisia ‘camisa’, cervesia ‘cervesa’, saga ‘saia’ En el francès i l’occità se sol considerar un resultat fonètic d’influx cèltic el canvi u > ü en altres llengües romàniques, l evolució del grup ct > it lacte…

Frontereres amb el tibetobirmà, del qual tenen gran part de llur vocabulari, les llengües miaos posseeixen mots d’origen xinès, de factura, però, recent Hom discuteix encara si cal considerar aquestes llengües com a pertanyents al grup sinotibetà o a l’austronèsic

La qualificació de polifonemàtica o monofonemàtica d’una seqüència depèn sovint de criteris teòrics adoptats d’antuvi En català, per exemple és possible de considerar, en seqüències de tipus qua- , dos o bé tres fonemes, respectivament, kw-á i k-w-á

En lògica moderna, especialment a partir de Frege, hom tendeix a considerar-la sinònim de referència i extensió i a oposar-la a connotació, significat, sentit, comprensió o intensió La denotació és funció específica, i generalment única, dels noms propis en la mesura que aquests identifiquen —sense tenir un significat propi— individus, poblacions, accidents naturals, etc

Procedent de la ruralia, es dedicà primerament a la botànica, però a 34 anys s’establí a Oslo i començà a estudiar els dialectes noruecs Fruit d’aquests treballs fou una nombrosa sèrie de gramàtiques, la primera de les quals, Det norske folkesprogs Grammatik ‘Gramàtica de la llengua popular noruega’, aparegué a Oslo el 1848 Vers 1853 hom pot ja considerar fixada la llengua popular noruega, el landsmål actualment dita nynorsk , en la qual el mateix Aasen escriví algunes poesies Symra , 1863 per demostrar-ne la viabilitat L’any 1850 publicà el primer diccionari d’aquesta llengua,…

El terme i la seva definició són deguts al lingüista Fde Saussure, el qual considerava la lingüística com una part d’aquesta ciència general per això es poden relacionar totes dues disciplines El problema lingüístic és essencialment semiològic per a descobrir la veritable natura de la llengua, cal considerar en primer lloc allò que té de comú amb tots els altres sistemes del mateix ordre Però, paradoxalment, la lingüística és precisament necessària a la semiologia per a posar convenientment el problema del signe, atès que la llengua és el primer sistema de signes Per bé que…

Professor de romanística a Jena, Viena i Bonn És autor de les darreres grans obres de síntesi de la lingüística romànica Grammatik der romanischen Sprachen ‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1890-1902 i Romanisches etymologisches Wörterbuch ‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1911 3a edició, 1935 Fundà la revista Wörter und Sachen  ‘Paraules i coses’ La seva darrera obra, Das Katalanische ‘El català’, 1925, és un estudi del català comparat amb el castellà i amb l’occità en què, tot abandonant la posició primitiva de considerar el català com un dialecte de l’…