Resultats de la cerca
Es mostren 27 resultats
esperit
Lingüística i sociolingüística
En grec, signe gràfic que, col·locat damunt una vocal inicial (si la vocal és majúscula hi és anteposat i si hi ha diftong és col·locat damunt la segona vocal) o una ρ també inicial, indica si aquesta vocal, el diftong o la ρ han d’ésser aspirats o no.
L’aspiració és indicada amb l’esperit aspre ῾ i la seva manca amb l’esperit suau ᾿ Quan hi ha ρ geminada a l’interior d’una paraula, sol haver-hi esperit aspre damunt la segona ρ L’esperit aspre és transcrit normalment amb una h
derivat
Lingüística i sociolingüística
Forma resultant del procés de la derivació.
El mot derivat comporta una significació distinta de la del primitiu sobre el qual s’ha format, tot i que conservi algun aspecte semàntic que hi coincideixi Hom pot parlar de diverses classes de derivats, segons l’extensió de la unitat primitiva de la qual hom parteix derivat primari és el format directament damunt l’arrel d’un mot estim- > estimar , i derivat secundari és el que parteix d’un mot ja completat oliva > olivarer El mot que prové d’un substantiu o d’un adjectiu rep el nom de derivat postnominal fuet > fuetejar , i el de derivat postverbal el que prové d’…
florentí
Lingüística i sociolingüística
Un dels dialectes toscans.
A l’edat mitjana contribuí a la formació de la llengua literària italiana anomenada toscana gràcies principalment a l’obra de Dant, de Boccaccio i de Petrarca Ha estat la base principal damunt la qual ha estat construït l’italià actual italià
assiri | assíria
Etnologia
Lingüística i sociolingüística
Individu d’un poble que parla una variant oriental del neoarameu (neosiríac).
Els assiris, que es donaren aquest nom ells mateixos, es trobaven localitzats al començament del s XIX damunt la frontera entre l’Iraq i l’Iran, prop del llac d’Urmia eren en llur majoria nestorians, amb una minoria d’uniats, i reivindicaren un autonomia territorial En 1827-28, una part de la població emigrà especialment a Armènia on foren anomenats aisor El 1918 començà un fort corrent emigratori cap a l’antigal’URSS El dialecte principal, el de la regió de l’Urmia, fou codificat a la fi del s XIX, i ha esdevingut llengua literària
autosemàntic | autosemàntica
Lingüística i sociolingüística
Dit d’un mot l’aspecte semàntic del qual predomina per damunt del sintàctic o funcional.
eivissenc
Lingüística i sociolingüística
Modalitat del català parlada a les illes d’Eivissa i Formentera.
És un subdialecte del català insular o balear català oriental, pel tancament que fa de la o àtona en u i la reducció de la a i la e àtones al so e Coincideix amb el mallorquí i el menorquí en la conservació del so de e neutra tònica é més vital a Vila que no a la resta de l’illa, on ha estat substituïda per e, i en divergeix en la no monoftongació en - o del diftong - ua final aigua, llengua , etc i en el manteniment de l’accent damunt el verb evitant el desplaçament als pronoms enclítics Conserva, com el valencià, la n etimològica del plural d' ase, jove, etc àsens, jóvens Com a la resta…
baríton | barítona
Lingüística i sociolingüística
En grec, dit d’un mot que porta l’accent greu damunt la vocal final o que té la darrera síl·laba àtona.
Els mots oxítons en composició esdevenen enclinòmens i passen a barítons pel fenomen anomenat baritonització
llemosí
Història
Lingüística i sociolingüística
Denominació que, a partir del segle XVI, tetendeix a ésser utilitzada per a designar el català medieval, l’arcaisme del qual contrastava amb el to que adquiria la llengua en aquell moment.
Quan, el 1521, Joan Bonllavi feu imprimir a València el Blanquerna , de Ramon Llull, ja feu la distinció entre “la llengua llemosina primera” de l’original i “esta llengua valenciana bastarda” a què l’acomodà, en un intent de modernització amb vista al nou públic lector D’alguna manera, prosperà la convicció que l’idioma antic era un “llemosí” comú, del qual derivaven el “català”, el “valencià” i el “mallorquí” de l’etapa de la Renaixença, amb les respectives inclinacions diferencialistes Alhora, això donà peu a pintoresques teories sobre l’origen del català, que hom considerava derivat del “…
benasquès
Lingüística i sociolingüística
Dialecte del català, de transició cap a l’aragonès, parlat a la vall de Benasc, molt relacionat amb els parlars ribagorçans més meridionals (ribagorçà).
La catalanitat del benasquès no ha estat generalment acceptada mentre l’afirma Manuel Alvar, la neguen Badia i Margarit i Günther Haensch Joan Coromines afirma que seria molt fàcil de donar una base científica a una teoria que sostingués la catalanitat de Benasc Bé que ha tingut una forta influència del castellà, perceptible sobretot en el vocabulari, aquesta ha estat molt menor que damunt els parlars aragonesos La vitalitat del benasquès entre totes les classes de la població llevat a Castilló de Sos, relativament més castellanitzat contrasta igualment amb la desaparició gairebé…
txec
Lingüística i sociolingüística
Llengua eslava, de la branca occidental, parlada a Txèquia.
Té algunes formes dialectals, però la forma oficial i normativa es basa en el dialecte de la Bohèmia central És escrita amb els caràcters de l’alfabet llatí, però amb el complement d’una sèrie de signes diacrítics Entre aquests, cal observar que ' significa allargament de la vocal damunt la qual es troba, independentment de l’accentuació Fonèticament, cal notar que la primera síllaba de cada mot porta accent tònic i que el txec no conserva les nasals del vell eslau Quant a la morfosintaxi, el txec posseeix una declinació amb set casos hi són presents, com en altres llengües…