Resultats de la cerca

Estudià als seminaris de Barcelona i València, on es llicencià en teologia 1887 Fou catedràtic de llatí 1898 i de preceptiva literària 1913 al seminari de Barcelona Viatjà molt i estigué en contacte amb els principals erudits del seu temps Escriví manuals de gramàtica i filologia llatina i un Diccionari de la rima de la llengua catalana 1921, molt estimat en el seu temps És també autor d’obres poètiques de tema marià, compostes a imitació de Verdaguer Verger devot 1914, Flors místiques 1918, Flors de tardor 1919 i Flors i poncelles 1920

Eclesiàstic, fou rector del Soler Rosselló i estigué relacionat amb el grup de Tuïr Li han estat atribuïdes les traduccions al català del Joseph de Charles-Claude Genest Josep reconegut per sos germans, tragèdia en cinc actes , i Il Giuseppe riconosciuto en dos actes i La morte di Abele , ambdues de Metastasio totes es conserven manuscrites Bibliografia Vila, P 2001 “El teatre de l’època de la Illustració”, dins Rossich, A Serrà Campins, A i Valsalobre, P Prats, D ed El teatre català dels orígens al segle XVIII Kassel, Reichenberger, p 97-98

Vida i obra Estudià arts a València i a París, on fou deixeble i seguidor de les doctrines antiaristotèliques de Pierre de la Ramée Convertit, tanmateix, al peripatetisme, de retorn a València, on fou catedràtic de filosofia, publicà alguns tractats aristotèlics 1554 i es convertí en propagador del text pur d’Aristòtil Ensenyà grec i retòrica a les universitats de València, Saragossa—on tingué com a deixeble Pere Joan Galès— i Barcelona En aquesta ciutat hi estigué durant vint-i-sis anys, en els dies de la seva màxima esplendor humanista, forçat a abandonar València per pressió…

Estudià a Princeton, Roma i Chicago Es dedicà a les llengües i a la lingüística general fou deixeble de L Bloomfield i a la filologia romànica En el curs de la seva carrera estigué en contacte amb els més variats corrents de recerca de l’àmbit nord-americà, que deixaren una traça evident en el treball, on adoptà un reeixit sincretisme Entre els seus estudis més de quatre-cents títols cal remarcar Bibliography of Italian Linguistics 1941 refosa en Bibliografia della linguistica italiana 1958 Descriptive Italian Grammar 1948 Short History of Italian Literature 1951 Manuel of…

Fill de Jaume Massó i Torrents Dirigí l’entitat Teatre dels Poetes i la revista La Rondalla del Dijous Fou redactor d’ El Poble Català i collaborà a El Matí , La Vanguardia , etc Poeta de ressò modernista, publicà Pòrtic 1910, Arca d’ivori 1912, i L’hora tranquilla 1914, tres llibres que combinen la visió maragalliana del paisatge i alguns tòpics del decadentisme del moment A Totes les cordes 1920 evolucionà cap a una poesia de to més líric En teatre publicà Camins de la vida 1916, Vella cançó 1916 i La primera flor 1919 i en narrativa, la novella La germana 1921 i les rondalles La nau de…

Estudià filosofia i dret a la Universitat de València Ocupà el càrrec de jurisconsult de la casa del duc d’Alba i de Llíria Políticament Liberal, fou empresonat el 1829 i estigué a la presó de València durant 26 mesos El 1836 hagué d’abandonar la seva casa quan les tropes carlines del general Cabrera envaïren Llíria i es traslladà a València La seva afecció als estudis històrics sobre el català el portà a considerar necessari un diccionari valencià-castellà L’any 1840 inicià la redacció de la seva obra més important, el Diccionario valenciano-castellano , acabat deu anys després…

Fou utilitzada per la cancelleria catalanoaragonesa en la documentació dirigida als seus súbdits aragonesos i en les relacions diplomàtiques amb la resta dels estats cristians i musulmans de la península Ibèrica i alguna vegada també, especialment al segle XV, amb altres estats europeus o africans Aquesta llengua, basada en els parlars de l’alt Aragó, i molt semblant a la llengua literària utilitzada a Navarra a la mateixa època, en un començament, com en el Fuero de Jaca o en els Establimentz també de Jaca, estigué fortament influïda pels parlars occitants a aquesta influència,…

Pertany a la branca nord-oriental, de la qual és l’única representant La més antiga de les llengües semítiques i, també, la de major difusió fou la lingua franca del Pròxim Orient i, ensems, la llengua de la diplomàcia durant quasi tot el segon millenni, estigué en ús, aproximadament, des del 2500 aC fins a l’era cristiana Experimentà una sèrie de canvis, el més important dels quals fou, a partir del 1950 aC, la seva divisió en dos grans dialectes, el babilònic i l' assiri , que evolucionaren a llur torn Hom distingeix, doncs, diverses fases en la llengua accadi antic 2500-1950,…

D’origen jueu i mallorquí Estudià grec a Alcalà amb excellents mestres i a París amb un nebot de Musurus Al collegi del cardenal Lemoine fou deixeble de Lefèvre d’Étaples Passà tres anys a Anglaterra, on es relacionà amb els humanistes, que l’acolliren favorablement a causa potser de les recomanacions de Lluís Vives Conegué Erasme, possiblement a Bruges, el 1522, i mantingué amb ell correspondència en llatí El 1528 tornà a València, on, com a fervent erasmista, s’enemistà amb el rector de la Universitat Joan de Salaia, fet que l’impossibilità per a fer de professor de grec i de llatí,…

De família sefardita, estudià a la Universitat de Torí, on es llicencià el 1950 Ensenyà a Trieste i, des del 1960, fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Pavia Fou codirector de diverses publicacions especialitzades, d'entre les quals sobresurt la revista Strumenti critici Publicà antologies i edicions crítiques, i coordinà miscellànies, reculls, etc, com ara  Lingue, stile e società 1963 Capdavanter de l'estructuralisme a Itàlia, els seus interessos abastaren pràcticament totes les èpoques i també, molt especialment, el camp de la teoria literària Tingué així mateix una…