Resultats de la cerca

Aquesta llei respon al principi del mínim esforç dels usuaris de la llengua Segons aquest principi, la llengua ideal per al parlant fóra la formada només per un sol mot, mentre que per al qui escolta ho fóra la que posseís per a cada significació un mot diferent En realitat, hi ha sempre un compromís entre aqueixes dues tendències, que Zipf descriu gràficament amb un sistema de coordenades en el qual les abscisses representen l’ordenació decreixent dels mots-tipus segons llur freqüència habitual, i les ordenades, la freqüència efectiva dels mots La corba tendeix a confondre's amb la diagonal…

Hjelmslev formula la diferència entre una llengua artificial i una llengua natural o “de cada dia” dient que “una llengua de cada dia és en la pràctica una llengua a la qual tota altra llengua es deixa traduir, tant una altra llengua de cada dia com qualsevol estructura lingüística imaginable”, mentre que una llengua artificial té uns usos limitats

Juntament amb K Brugmann, formulà el programa d’innovació —coneguda amb el nom d’"innovació dels neogramàtics"— dels estudis lingüístics 1878 i publicà la sèrie de Morphologische Untersuchungen 1878-1910 Anuncià la llei coneguda pel seu nom llei d’Osthoff , segons la qual tota vocal llarga s’abreuja davant una sonant r, l, m, n i també davant i, u com a segon element de diftong seguida de consonant

Estudià a Tolosa de Llenguadoc i a Montpeller, i es dedicà professionalment a l’ensenyament del castellà i del català Exercí als liceus Aragó de Perpinyà, Déodat de Séverac i Joan Amade de Ceret Fou membre de la Societat dels professors de català i dirigí l’escola de català de Ceret i el grup teatral Font-Freda Interessat per la lexicografia catalana del Rosselló, el 1997 publicà un Vocabulari rossellonès que recollia mots i expressions populars i tradicionals del país, acompanyats de la traducció francesa, llibre al qual seguí un recull de Proverbis 1998 amb la mateixa fórmula Posteriorment…

Pot ésser completada de diferents maneres, com bona nit i bona hora , bona i santa nit , bona nit que Déu nos do

Generalment hom utilitza l’abreviació NB

Les dades definitives del Cens de Població del 2011 van indicar l’increment del nombre de persones que declaraven saber parlar el català a Catalunya i les Illes Balears, posant-les en relació amb els censos realitzats al llarg de les dues dècades i mitja anteriors Segons les estimacions de la Xarxa CRUSCAT−IEC, l’increment de persones que afirmaven saber parlar el català se situava en 1,77 milions de persones més en aquests dos territoris A Catalunya, l’increment des de l’any 1986 era del 42,6%, i a les Illes Balears, havia estat del 38,9% Altres estudis a partir d’enquestes…

Quan, el 1521, Joan Bonllavi feu imprimir a València el Blanquerna , de Ramon Llull, ja feu la distinció entre “la llengua llemosina primera” de l’original i “esta llengua valenciana bastarda” a què l’acomodà, en un intent de modernització amb vista al nou públic lector D’alguna manera, prosperà la convicció que l’idioma antic era un “llemosí” comú, del qual derivaven el “català”, el “valencià” i el “mallorquí” de l’etapa de la Renaixença, amb les respectives inclinacions diferencialistes Alhora, això donà peu a pintoresques teories sobre l’origen del català, que hom considerava derivat del “…

Tot mot de més d’una síllaba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica , accentuada o amb accent prosòdic Els mots que tenen l’accent a la darrera síllaba s’anomenen aguts els que el tenen a la penúltima, plans els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síllaba tònica Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions a , e , i , o , u as , es , is , os , us en , in posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent demà, manté, cafè, jardí, raó, això,…

La tendència a anomenar valencià i llengua valenciana el català parlat al País Valencià s’estén progressivament al llarg del s XV la nova designació ja datada el 1414 alterna amb les tradicionals de romanç, pla i català , sense mai adquirir, però, un sentit que contraposés la parla local a la del Principat i a la de les Illes Antoni Canals abans 1395 havia enfrontat “nostra volguda llengua valenciana” a la “llengua catalana” tanmateix, els texts de Canals no presenten cap particularisme lèxic, morfològic o sintàctic que els diferenciï d’escrits contemporanis procedents de qualsevol altre lloc…