Resultats de la cerca

Professor de llengua i literatures italianes a Cluj Romania i de lingüística romànica a Càller Sardenya i Nàpols Féu notables aportacions al camp de l’onomàstica romana i de la dialectologia, particularment sarda Un profund coneixement dels documents d’arxiu li permeté de reconstruir molts aspectes de la vida cultural i social de la Itàlia medieval Cal remarcar, entre les seves obres, Contributo toponomastico alla teoria della continuità nel Medioevo delle comunità rurali romane e preromane dell’Italia superiore 1931, Lineamenti di una storia linguistica dell’Italia medievale…

S'especialitzà en filologia i lingüística romàniques a la Universitat de Zagreb Durant molts anys fou professor de llengua i literatura italianes a la facultat de lletres de Zadar i posteriorment es traslladà a l’anomenada fins el 1990 Universitat Lliure de Berlín Dins el gran abast dels seus interessos científics cal destacar les relacions medievals entre les llengües neollatines i eslaves a la Dalmàcia i els Balcans També escriví estudis fonamentals en matèries teòriques com la fonologia Opća fonologija i fonologija suvremenog talianskog jezika , ‘Fonologia general i fonologia…

Llicenciat en dret, fou catedràtic de francès a la universitat 1847-52 i després a l’Institut de Barcelona i professor de castellà i italià S’adherí de primer al romanticisme radical, que exemplificà en textos crítics, poemes i narracions com La prostituta , 1837, només en part recollits en un Cuaderno de poesías y escritos en prosa 1850, 1859, en el qual justificà el seu pas a posicions conservadores Collaborà a El Museo de Familias  amb un estudi sobre la literatura italiana coetània 1841 Traduí Ángelo d’Alexandre Dumas, Mis prisiones de Silvio Pellico i El cinco de mayo de Manzoni, entre…

Graduat en dret civil i dret canònic, fou canonge i sagristà major 1702 de la seu de Girona i examinador sinodal i vicari general de la diòcesi El 1709 fou enviat a Roma, on residí prop de quinze anys, durant els quals rebé formació filològica i es dedicà a l’estudi d’alguns cançoners provençals i manuscrits medievals conservats a les biblioteques italianes Hi emprengué també una gramàtica francesa i una Gramàtica italiana per a ús dels catalans , inacabades Les recerques filològiques de Bastero donaren com a resultat un gran diccionari d’autoritats i etimologia, La Crusca provenzale, ovvero…

Estudià a les universitats de Heidelberg i Munic, i ensenyà a les de Munic i Göttingen, d’on fou catedràtic de llengua i literatura catalana i castellana del 1961 al 1972, que passà a ser-ne emèrit S’ocupà preferentment de temes de llengua i literatura franceses, espanyoles, catalanes i italianes Inicià la seva carrera científica amb una tesi doctoral sobre el català Die Stellung des Katalanischen zum Provenzalischen und Kastilischen Statistische Analyse von katalanischen Texten aus Mittelalter und Neuzeit , ‘La posició del català amb relació al provençal i el castellà Anàlisi…

Deixeble de Josep Alsina , es llicencià en filologia clàssica 1969 i es doctorà per la Universitat de Barcelona el 1978 amb una tesi sobre la poètica de Konstandinos Kavafis , mostra de l’evolució del seu interès per la literatura grega moderna Fou professor de literatura de l’Escola de Bibliologia, de llengua i literatura neogregues a la Universitat de Barcelona i, a la mateixa universitat, catedràtic d’història de la literatura Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres 1988, hi fundà, l’any 1990, l’Institut Català d’Estudis Bizantins i Neohellènics Impulsà les relacions culturals de Catalunya…

El 1949 es llicencià en filologia semítica a la Universitat de Barcelona, i el 1951 es doctorà amb una tesi sobre una família de jueus catalans, els Ravaia Fou un dels seus primers estudis dedicats al món jueu medieval, del qual es convertí en destacat especialista Vinculat a la Universitat de Barcelona des del 1949, hi professà diverses matèries, amb una especial preocupació per les qüestions metodològiques, des del 1954 hi donà sistemàticament cursos d’història dels jueus a l’edat mitjana, amb particular atenció als jueus de la corona catalanoaragonesa, i fou catedràtic de llengua i…

És parlada per prop d’un milió i mig d’individus Comprèn els següents dialectes el sasserès el gallurès amb afinitats corses al N, el logudorès el nuorès el més arcaic al centre, i el campidanès amb connexions amb el sicilià al S Amb relació als dialectes italians, presenta dificultats en la comprensió a causa de les assimilacions consonàntiques, la morfologia, la sintaxi arcaica i la manca d’una norma rectora Posseeix una base lingüística llatina, on s’havien incrustat alguns elements del substrat púnic i grec aquella base fou acrescuda amb altres aportacions germàniques, aràbigues,…

És el resultat del desenvolupament natural del llatí vulgar tal com era parlat a la regió de la Toscana i, en particular, a Florència Els primers documents en “vulgar” italià daten dels segles IX i X, bé que hom pot dir que la literatura en “vulgar” no comença fins al segle XIII La impressió rítmica i musical que produeix l’italià parlat és deguda, en part, al final vocàlic de gairebé totes les paraules i al doble fenomen d’apòcope i de paragoge un dels múltiples exemples pot ésser la formació de dice dicono a partir del llatí dicit dicunt El sistema vocàlic consta de set fonemes vocàlics…