Resultats de la cerca

La investigació exigent sobre noms propis, generalitzada a la darreria del s XIX, no rebé consagració internacional fins el 1938 I congrés de París, i els límits de la nova ciència continuen controvertits Els seus fundadors la restringien a la recerca del sentit, etimologia i evolució dels noms de lloc —terrestres, marítims, celestes toponímia— i dels noms de persona —noms, cognoms, renoms, hipocorístics antroponímia— als quals ha calgut afegir els d’animals zoonímia i de tota mena d’objectes més o menys personalitzats campanes, vehicles, obres literàries, vents, festes, etc De la…

Hi ha noms personals que no són noms comuns amb significat conegut dins la llengua com Antoni, Gisbert, Reixac n'hi ha d’altres que existeixen en la llengua viva com Casal, Puig, Salvador però tots, fins i tot els del primer grup, són originàriament mots corrents i significatius dins l’idioma del qual procedeixen així, Andreu ve del grec Andreas , que significa ‘valent’ Robert ve del germànic Hrodebert , que vol dir ‘famós’ D’altra banda, els antropònims poden convertir-se en noms comuns, proveïts d’un significat nou per exemple, anfós i rafel com a noms de peixos, guillem com a nom d’un…

És diplomat en arqueologia hispànica per l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de Barcelona 1979, llicenciat en filologia hispànica 1981 i doctor en filologia catalana 1988 per la Universitat de Barcelona Ha estat collaborador de l’Institut d’Estudis Catalans 1980-83, professor de llengua catalana de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona 1981-87, professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona des del 1983 i des del 1990 com a titular numerari Els seus principals àmbits d’interès com a investigador i docent són la història de la…

La toponímia és íntimament lligada a la investigació de l’etimologia i l’evolució dels noms de lloc i constata, en un pla general, la poca relació que hi ha sovint entre els noms de lloc d’un país i la llengua dels seus habitants, a causa de la forta resistència dels substrats lingüístics en els topònims Per exemple, als EUA, la majoria de noms d’estats són d’origen indi Oregon, Massachusetts, Minnesota, Mississippí, etc Als Països Catalans són nombrosíssims els topònims que revelen un origen preromà iber, celta, basc L’estudi de la toponímia és estretament vinculat amb el d’altres…

Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona 1969, hi obtingué el doctorat el 1978 Professor de la Universitat de les Illes Balears des del 1970, des del 1983 catedràtic de filologia catalana i professor emèrit des del 2016, els anys 1980-89 dirigí el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General d’aquesta universitat Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans 1985, el 1988 presidí el comitè territorial de l’àmbit de lingüística social en el II Congrés de la Llengua Catalana Collaborador a Lluc , Mayurqa , Randa i altres publicacions, s’ha…

Vida i obra Dirigí el Teatre Universitari de Catalunya 1934 D’ascendència francesa, durant la Guerra Civil Espanyola fou voluntari al front republicà i arribà a capità d’artilleria de l’Escola de Guerra de Catalunya Després d’un quant temps en un camp de concentració, acabà els estudis a Tolosa Llenguadoc i a Barcelona i es doctorà en lletres amb una tesi sobre la presència de sant Martí en la toponímia catalana, encara inèdita Fou encarregat de premsa del consolat francès a Barcelona i sotsveguer d’Andorra Fou professor de castellà, francès i geografia i història al Liceu Francès de…

Estudiós de les parles alverneses Ha publicat Argots franco-provençaux 1917, Essais de géographie linguistique et des argots 1929 i Histoire de la langue française 1938 Fundà les revistes “Le Français Moderne” 1933 i “Onomastica” 1947, anomenada “Revue Internationale d’Onomastique” a partir del 1949

Eclesiàstic barceloní Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, on presentà una dissertació sobre La ortografía catalana 1792 Feu estudis d’onomàstica catalana 1797 i sobre la Reconquesta a Catalunya 1806 El 1816 feu una versió de les Ordinacions de Santacília Pertangué al grup dels “polemistes” del Diario de Barcelona , decidits a restaurar l’ús literari del català

Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, exercí diversos càrrecs docents en aquesta mateixa universitat adjunt de gramàtica general i crítica literària 1959-72, agregat numerari de llengua espanyola 1972-75 i, finalment, catedràtic de gramàtica general i crítica literària des del 1975 Fou secretari general de la Universitat de Barcelona i secretari de la facultat de filosofia i lletres dirigí el Collegi Major de Medicina de la Santa Creu i Sant Pau, i l’Institut d’Ensenyament Mitjà i Professional de Calella També fou professor titular i secretari dels Estudis…