Resultats de la cerca

La investigació exigent sobre noms propis, generalitzada a la darreria del s XIX, no rebé consagració internacional fins el 1938 I congrés de París, i els límits de la nova ciència continuen controvertits Els seus fundadors la restringien a la recerca del sentit, etimologia i evolució dels noms de lloc —terrestres, marítims, celestes toponímia— i dels noms de persona —noms, cognoms, renoms, hipocorístics antroponímia— als quals ha calgut afegir els d’animals zoonímia i de tota mena d’objectes més o menys personalitzats campanes, vehicles, obres literàries, vents, festes, etc De…

La primera distinció que la gramàtica tradicional feia entre els substantius era la que separava el nom apellatiu o comú p ex ciutat , del propi p ex Barcelona La natura de la diferència ha estat molt debatuda, generalment en termes tals com el d' espècie i individu, connotació i denotació, comprensió i extensió , etc Són termes filosòfics i, en efecte, el debat és filosòfic Lingüísticament és buit, car, com feu veure James Harris 1751, els noms propis són marginals a la llengua, i això en tres sentits la majoria dels noms propis es fabriquen per procediments…

La variació lingüística en els usos d’un mateix subjecte en circumstàncies diverses ha estat observada conscientment des de molt antic en els estudis lingüístics, retòrics, estilístics o literaris D’aquí les distincions tradicionals entre la llengua corrent, familiar o colloquial i el llenguatge elevat, científic o literari Amb tot, aquestes distincions no coincideixen terminològicament d’una llengua a una altra, tant per la diferència entre els respectius contextos sociolingüístics com per l’existència d’estudis i enfocaments independents entre si Així, en algunes escoles lingüístiques, els…

Comprèn el georgià, que n'és la llengua principal, el mingrelià i el svanetià, cadascuna d’aquestes llengües amb dialectes propis

D’aquest grup lingüístic resta l’osset, que representa un enclavament irànic en territori caucàsic i és parlat a Ossètia i a Geòrgia Es conserven restes de l’escític antic en certs noms propis, transcrits en assiri i en grec

Coneguda a partir de glosses i noms propis que revelen una afinitat amb els dialectes grecs, però amb particularitats que li donen un caràcter diferencial presència de consonants sonores en lloc de sordes aspirades Βίλιππος en lloc del grec Φίλιππος

A més dels trets propis dels dialectes galloitàlics, cal esmentar el pas A > ä säl , sal, l’emmudiment de certes vocals sbdal , hospital, italià  ospedale , diftongacions particulars fiaur , flor amb reduccions des , dis , deu, així com la metafonia quest , quist

La teoria del registre ha posat en relleu la inadequació d’aquest terme, procedent de la lingüística francesa, pel fet que presenta com en una mateixa gradació unidimensional varietats que són dialectes socials propis d’un grup —com és el cas del xava— i varietats de caràcter funcional o diatípic, fruit de la influència de factors situacionals diversos