Resultats de la cerca
Es mostren 31 resultats
Manuel Balasch i Recort
Historiografia
Literatura
Lingüística i sociolingüística
Hel·lenista i historiador de la literatura.
Eclesiàstic i catedràtic de grec, collaborà en la segona Antologia poètica universitària 1950 Doctorat amb la tesi Contribución al estudio de la lengua de Juvenal 1958, publicà traduccions de clàssics llatins i grecs a la Fundació Bernat Metge Juvenal, Baquílides, Sòfocles, Aristòfanes, Plató, Polibi, Tucídides, Himnes homèrics, Tucídides etc A més de la traducció, centrà la seva activitat en la didàctica de la cultura grecollatina com a autor de diverses gramàtiques de llatí i grec, manuals com ara Introducció al pensament clàssic 1996, i antologies, entre les quals Lírica grega…
ambigüitat
Lingüística i sociolingüística
Qualitat d’una forma (a qualsevol nivell de l’anàlisi lingüística) d’admetre diverses interpretacions, semàntiques o funcionals.
Els tres tipus majors d’ambigüitat són la fonològica, la lèxica i la sintàctica En l' ambigüitat fonològica un mateix so pot representar dos fonemes en barceloní, les dues primeres vocals de nuvolada sonen igual, i un mateix fonema pot tenir dos comportaments fonològics distints, per exemple, |k| a rec regar o a roc roca l' ambigüitat lèxica pot ésser semàntica banc per a seure, de finances, de sorra, de sardines o funcional la crítica de Riba , on Riba pot ésser el crític o el criticat aquest darrer cas es fon gradualment amb l' ambigüitat sintàctica , consistent en la possibilitat de…
biscaí
Lingüística i sociolingüística
Dialecte del basc
estès per Biscaia (exclosa la part occidental, de llengua romànica), alguns punts d’Àlaba i l’oest de Guipúscoa.
Pròxim al biscaí, hi havia en altre temps el basc parlat en una bona extensió d’Àlaba i a la riba dreta de l’Ebre Bé que aquesta àrea dialectal és ben diferenciada, sembla que no té fonament l’opinió que oposa el biscaí a la totalitat dels altres dialectes L’ús com a instrument literari és relativament precoç i abundant
Osvald Cardona i Roig
Lingüística i sociolingüística
Literatura
Assagista.
Especialitzat en estudis sobre llenguatge i poesia, publicà De Verdaguer a Carner 1960 —el seu assaig més important—, la breu biografia Joaquim Ruyra 1966, l’estudi El temps de Josep Carner 1967, Art poètica de Maragall 1971, Epistolari JMLópez-Picó-Carles Riba 1976, Montserrat 1977, La correspondència comercial en català 1977, Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer 1986 Traduí Petrarca, Pellico, Lamartine, etc
Alexis Eudald Solà
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Nom pel qual fou conegut el lingüista, traductor i neohel·lenista Eudald Solà i Farrés.
Deixeble de Josep Alsina , es llicencià en filologia clàssica 1969 i es doctorà per la Universitat de Barcelona el 1978 amb una tesi sobre la poètica de Konstandinos Kavafis , mostra de l’evolució del seu interès per la literatura grega moderna Fou professor de literatura de l’Escola de Bibliologia, de llengua i literatura neogregues a la Universitat de Barcelona i, a la mateixa universitat, catedràtic d’història de la literatura Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres 1988, hi fundà, l’any 1990, l’Institut Català d’Estudis Bizantins i Neohellènics Impulsà les relacions culturals de Catalunya…
,
Jaume Berenguer i Amenós
Història
Lingüística i sociolingüística
Hel·lenista.
Catedràtic de grec i membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge És autor de nombrosos texts pedagògics grecs, com la Gramática griega 1942, reeditada moltes vegades Deixeble de Carles Riba, féu excellents traduccions d’obres clàssiques i modernes Història de la guerra del Peloponès 1953-70, en curs de publicació de Tucídides, Dafnis i Cloe 1963 de Longus, Alexis Zorbàs 1965, de Nikos Kazandzakis És també important la seva traducció d’Heròdot al castellà
saxó
Lingüística i sociolingüística
Conjunt de parles pertanyents al germànic occidental i originàriament en ús a les vores de l’Elba, des d’on es difongueren per l’Alemanya nord-occidental.
La branca que emigrà fins a la riba del Tàmesi donà lloc a l'anglosaxó Amb el nom de saxó antic hom designa la forma més arcaica coneguda del baix alemany, caracteritzat pel fet de no haver participat de la “segona mutació consonàntica”, produïda vers el s VII, i per un vocalisme progressiu monoftongant És en aquesta llengua que, al primer terç del s IX, fou escrit el monument literari més antic i important que hom en coneix, Heliand ‘Salvador’
llengües pano
Lingüística i sociolingüística
Família lingüística de l’Amèrica meridional, pertanyent a la gran agrupació macropano-tacanana, que inclou molts dels pobles de la conca amazònica.
Comprèn tres grups geogràfics principals el primer ocupa la conca de la riba meridional de l’Amazones i les dues ribes de l’Ucayali, i és parlat per tribus del grup chama conibo, setebo, shipibo el segon, situat a la conca del riu Inambari, a la rodalia de Cusco, és parlat pels arasa, els atsahuaca o els yamiaca , que conviuen amb cultures quítxua o aimara El tercer grup ocupa les ribes dels rius Mamoré, Beni i Madre de Dios i és parlat per tribus capuibo, chacobo i caripuna
Josep Maria Boix i Selva
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Poeta i traductor.
Fill de Josep Maria Boix i Raspall i germà del sociòleg Emili M Boix i de l’escriptor i editor Maur Maria Boix Fou director literari de l’editorial Vergara La seva poesia mostra la influència de Maragall i de López-Picó És autor d’ Angle 1935, Soledat abrupta 1937, Felicitat 1944 i Copaltes i mirinyacs 1946 També publicà El suplicant, la deu i l’esma 1972, premi Carles Riba 1971 i Presoner de la boira 1978, premi López-Picó 1976 Collaborà a la secció literària del diari El Matí És autor de la reconeguda traducció catalana en vers del Paradís perdut de John Milton 1950 Fou fill…
,
humanisme
Història
Lingüística i sociolingüística
Literatura
Nom amb què hom sol designar els moviments d’exaltació dels clàssics que s’han succeït, amb una certa periodicitat, des del començament del s. XVII fins avui.
Així, hom parla d’un humanisme alemany —punt de partença i impuls de la brillant filologia clàssica d’aquell país—, que, amb noms com els de Lessing, Schiller i Goethe, va des de la segona meitat del s XVIII fins als primers anys del s XIX Malgrat el valor universal atribuït al mot humanisme en aquests casos, el seu sentit depèn d’una consideració sincrònica més que d’una visió diacrònica Als Països Catalans, l’interès pels clàssics i el conreu de les humanitats no recobrà la seva esplendor fins a la darreria del s XIX i els primers anys del XX amb la irrupció del Noucentisme i, posteriorment…